abdicacióL’abdicació d’un Rei, encara que només sigui per poc freqüent, és un fet que marca un moment en el temps històric i que suscita una gran quantitat de comentaris, de records del passat, i d’especulacions del futur. Ja  fa hores que els estem veient o escoltant, i és difícil no caure en els tòpics. Suposo que si se’m demana que  hi participi, és perquè estic en condicions d’aportar una certa memòria històrica dels primers anys del regnat. Però no em vull pas quedar només aquí, i per tant, canviaré tres vegades la direcció de la mirada.

Els anys inicials. Conservo el record de tres moments que em permeten fer  valoracions del Rei que se’n va: La transició; el 23F; i el meu pas pel Ministeri (aquest darrer és l’únic que em va suposar una relació personal directa amb ell).

1. Per a mi l’aspecte més important de l’actuació del Rei durant la transició, va ser la decisió (que em van dir que era ben personal) d’anomenar president del govern a Adolfo Suárez, davant d’altres propostes que existien, i l’encàrrec de construir un nou règim a partir del desballestament de l’anterior. Tots el elogis que ara fa unes setmanes va rebre Suárez, poden ser compartits per Joan Carles, que en va ser l’inspirador, o al menys el còmplice.

2. Com a Alcalde, i després d’unes hores d’una certa confusió a Mataró, vaig rebre una trucada del President Pujol per dir-me que havia parlat amb el Rei i que la continuïtat constitucional estava assegurada. Mai he sabut amb plena seguretat quines van ser les determinacions i les vacil·lacions del Rei durant les primeres hores del Cop d’Estat. Per tant no sé hi va haver continuïtat o va rectificar en algun moment, però encara que fos així, està bé allò que acaba bé, i ho va fer acabar bé.

3. Durant l’etapa de Ministre, les converses van ser freqüents, i la relació personal molt afable. Val a dir que, a més d’algunes qüestions de govern que ell volia conèixer i oferir col·laboració (la venda de SEAT a VW, la inversió de la ATT a Madrid, o la de HP a Barcelona), la majoria de les xerrades voltaven sobre temes de tecnologia (ell era un gran afeccionat i suposava que jo era un entès), o sobre la situació de Catalunya.

Els temps actuals. Estic més allunyat de la política i per tant ara em costa més fer comentaris amb coneixement directe. La meva valoració matisadament positiva ha anat canviant; penso que tots han comès errors importants de comportament que han destrossat la imatge de la Corona i del propi Rei. També crec que no ha sabut jugar el paper que li corresponia i que esperàvem, entre Catalunya i l’Estat. Em queda el dubte de si no ha sabut no ha volgut, o no ha pogut. Sospito que pot haver-hi hagut una mica de cada… En conjunt crec que, de la mateixa manera que una Constitució que va ser bona en el seu moment ara no ens val, la persona del Rei ara necessitava recanvi, i és bo que ell ho hagi vist així. No m’estranya que  hi hagi molts que pensin que fins i tot no n’hi ha prou amb un canvi de Rei, si no que cal un canvi de règim.

El futur. L’abdicació és un nou element, que s’afegeix a tants altres fets recents per marcar un fi de cicle, i demana la necessitat d’una revisió a fons. Des d’aquest punt de vista voldria expressar la meva opinió de que l’alternativa monarquia-república no hauria de ser un element que passés ara al davant d’altres debats, més importants al meu entendre.

L’objectiu final de la política és el benestar del ciutadans, i aquest benestar té aspectes econòmics i aspectes immaterials. Per això crec que tant els problemes de les desigualtats socials, com els problemes de les llibertats individuals i col·lectives, són problemes que necessiten reformes molt més urgents. Sempre he cregut que, per raons de modernitat, una república és més adient que una monarquia que té algunes dimensions de caràcter arcaic; però així com estic disposat a lluitar a fons per la justícia social  i per la llibertat, no crec que un simple canvi de la naturalesa del cap de l’Estat tingui una gran transcendència en el benestar col·lectiu.

És evident que l’empenta d’un canvi republicà podria servir per empènyer un canvi en la relació entre el poder econòmic i el poder democràtic, o  per permetre un nou equilibri territorial. En aquest cas valdria la pena aprofitar la oportunitat i recolzar-lo a fons. Però també podria ser al contrari. En tot cas els objectius reals han de ser la justícia i la llibertat.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre