Fa pocs dies, en una sobretaula d’amics, em preguntaven quina era la causa de les dificultats per sortir de veritat de la crisi, i acabar amb la desorientació dels ciutadans d’arreu d’Europa. Sense pretensió de fer una anàlisi correcte, i  molt menys complet, jo els deia que la causa era la perillosa barreja de quatre fenòmens: l’economia financera, la globalització asimètrica, la decadència demogràfica, i la regressió fiscal.  Cada un d’ells mereixeria un llibre, però intento resumir-ho en un telegrama.

  1. L’economia financera. Les darreres dècades hem anat disminuint l’activitat productiva i augmentant l’activitat financera que ha passat, de tenir un paper d’auxiliar de la primera, a ser una finalitat en sí mateixa i a prendre majoritàriament una dimensió especulativa. Com que l’especulació (sigui en productes financers, en bens immobiliaris o en productes energètics…) no crea valor, però crea plusvàlues i augments aparents de riquesa, provoca uns creixements ficticis del PIB que tard o d’hora s’evaporen, com va passar el 2007 i el 8. No n’hi ha prou d’haver salvat els bancs, substituint els seus actius ficticis amb diners dels contribuents. Cal retornar a una economia productiva (industrial i de serveis) i tornar a situar l’activitat financera en el seu lloc, cosa que està per fer.
  1. La globalització asimètrica. La progressiva desaparició de fronteres per a persones, productes, diners, i informació, ha suposat una gran llibertat de moviments, sobre tot per als dos darrers, que es mouen en forma de bits sense cap dificultat. La globalització del mercat de capitals els ha donat l’absoluta llibertat, ja que les regulacions del mercat segueixen tenint àmbit estatal. Els capitals poden, per tant, eludir tot tipus de normes canviant d’un lloc a un altre. Això ha suposat en la pràctica la plena desregulació, en front de la que els estats nacionals han quedat impotents. Abans, els estats posaven normes i impostos als capitals; ara son els poders financers els imposen les seves condicions als governs d’aquests estats. Aquesta asimetria entre diners i política, s’ha agreujat més per les reticències dels governs europeus a perdre competències i cedir-les a la UE, i també, en part, per la fragmentació que ha suposat la aparició a Europa d’una dotzena de nous estats cada cop més petits i més fràgils. Mentre no acabem de construir una unitat política de tipus federal que tingui les dimensions i el poder per fer front al pes del món financer, seguirem estant en les seves mans.
  1. La demografia. Europa està envellint d’una forma impressionant degut a la baixa tassa de natalitat i a l’augment de l’esperança de vida. Les previsions son encara pitjors. Això ja crea i crearà problemes de finançament en el sistema de pensions i en els costos de la sanitat pública. Cal fer reformes. Però és un error pensar que es tracta només de reformar  aquests dos sistemes. El problema de fons és adaptar-se a un nou context mundial que exigeix millorar la productivitat de la economia i de les rendes que genera. Això demana canvis en el model productiu, noves polítiques familiars, polítiques actives d’immigració, i adaptació del sistema educatiu a les noves necessitats de formació, sobre tot en nivells intermitjos de la població laboral.
  1. Els sistemes fiscals. Una de les causes de la baixa productivitat global és el gran augment de les desigualtats en els darrers vint anys, que ha suposat, en grans parts d’Europa, la disminució de la cohesió, la marginació de capes importants de la població, i la reducció de la qualitat del capital humà. Un país més cohesionat és un país més productiu. L’origen d’això son en bona part les noves polítiques fiscals, que han suposat una reducció d’ingressos públics i la consolidació de sistemes fiscals molt poc redistributius, tant a l’interior dels estats, com entre estats. Cal que la part de despesa pública torni a créixer en el PIB de molts països, especialment del sud d’Europa, i cal que hi hagi un “pressupost federal” més important a nivell de la UE, o al menys de la eurozona. Lo primer estimularia una recuperació de la demanda per augment del consum de les classes mitges- baixes, i el segon permetria inversions reequilibradores i generadores d’augments de productivitat i de sous.

Joan Majó, enginyer i ex ministre

Novembre 2015