Ha estat impressionant el nombre de cròniques, comentaris, i articles que hem pogut escoltar o llegir els darrers dies, desprès de la “inesperada” elecció de D. Trump com a President dels EE.UU. És una mostra del previsible gran impacte que sobre el futur de tots plegats, i no només dels ciutadans nord-americans, pot tenir aquesta elecció. Uns busquen explicacions o raons del que ha passat, altres comenten aspectes personals de Trump, i altres fan lògiques especulacions sobre propers esdeveniments. No vull pas afegir més comentaris, ni per discutir, ni per assentir. Trio només tres temes que poden derivar cap a una direcció perillosa. Penso que, a Europa, hem d’estar previnguts, ja que la sorpresa ens ha impedit fer-ho abans.

  1. Energia. La necessitat d’un canvi de model energètic a nivell mundial és imprescindible per evitar les conseqüències de l’escalfament global. Més que això: és urgent accelerar-lo, ja que anem endarrerits. Els recents acords de París i de Marrakesh no garanteixen pas que s’evitin moltes de les previsibles catàstrofes. Si ara, la política americana fa marxa enrera i, fent cas dels interessos de les grans petroleres i dels grups del fraking, es retira o incompleix els acords, l’exemple americà faria impossible evitar que l’Aràbia Saudí, l’Iran, l’Iraq, Rússia, la Xina o  Polònia, intentin aprofitar al màxim les seves respectives reserves de petroli, gas i carbó.  Tornaríem a un escenari d’estancament en la transició de fòssils a renovables. Trump és un home que ha guanyat sense necessitat de grans recolzaments, però per governar  necessitarà ajuts, i segurament aquest és un dels que tindrà, i que haurà de complaure. ¿Quina serà l’actitud, i quina la capacitat política de la UE en aquest cas? ¿Com evolucionarà l’escenari energètic mundial els propers anys?  La perspectiva no és gens tranquil·litzadora…
  1. NATO. Trump anuncia que vol acabar amb una situació que era evident però que no s’abordava: La seguretat europea està en bona part, des de meitat del segle passat, en mans del americans a través de la NATO, tant en forces com en finançament. No sé si serà més profunda, però com a mínim es reclamarà una reforma financera. ¿Fins a quin punt això obligaria a un replantejament de les polítiques de seguretat dins de la UE, i a parlar d’un exercit europeu?  ¿Seria aquesta la nova gran reforma a la UE, que passaria per davant de la inacabada Unió Monetària? I quina seria l’actitud de Rússia en aquest cas? Sense haver guanyat Trump, la reunió de Bratislava després del Brexit, ja ho anunciava…
  1. Mal retorn de Keynes?. La voluntat de Trump d’aconseguir el vot de la classe mitja “industrial”, l’ha portat a ressuscitar Keynes i prometre un gran programa d’inversions en infrastructures, de fabricació d’armes, recuperació d’indústries deslocalitzades, aranzels, i una paral·lela reducció d’impostos i desregulació dels mercats, per revifar l’economia. Per fer-ho contaria amb el suport segur de les constructores, els fabricants d’armes i els mercats financers, i suposaria un gran increment del dèficit, i unes fortes emissions de deute públic. ¿Hem analitzat quines repercussions tindria sobre la Xina (gran exportador als EE.UU. i gran finançador dels seus dèficits), i per als països de la UE (molts també amb fortes exportacions cap al EE.UU., i altres amb gran deute públic que segurament s’encariria molt)? ¿Qui hauria de comprar les armes que es fabriquessin, si a l’Aràbia Saudí ja no li caben als magatzems? ¿O és que hi ha l’esperança que s’hagin de fer servir? ¿Els aranzels i les relocalitzacions podrien augmentar molt el preu actual dels productes i exigir augments de sou només per mantenir la capacitat adquisitiva?  ¿Sabem què passa si es manté la globalització del capital, però es retalla la llibertat de moviments dels productes i de la mà d’obra? ¿Voldria dir això un major sotmetiment dels estats i les democràcies al poder del capital financer?

Trump ha guanyat les eleccions per que els americans, com fa uns mesos els anglesos, estaven molt descontents, i tenien necessitat de veure un canvi. Ell els ho ha promès; però sembla clar que darrera els “slogans” electorals no hi ha un programa pensat. Ara veurem qui ho concreta i ho aprofita; i que significa per a tots nosaltres.

Ja veieu; em  faig moltes preguntes, i demano que, gent més capaç que jo prepari respostes, acabi amb l’actual paràlisi europea, i disseny futurs…

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre