Els darrers dies hem conegut tres informes, d’organismes independents ben diversos, que hom diria que s’han posat d’acord per posar de manifest un error important que estem cometent. Els orígens dels informes son la OCDE (“Why less inequality benefits all”), l’INE (“Encuesta de Condiciones de Vida”), i la FUNDACIÓ J. BOFILL (“Les beques a exàmen”). Escullo algun element de cada un d’ells, i trec una conclusió personal.

  1. OCDE. L’informe de la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic demostra, amb base a estudis economètrics fets a 19 països, que durant el període 1985-2005 l’índex de Gini (el que s’utilitza per mesurar les variacions de les desigualtats de rendes) va tenir un augment important de 2 punts. Fent comparacions, conclou que això va provocar una reducció de 4,7 punts en el creixement d’aquests països durant el període 1990-2010. Raona que la causa fonamental és que la major desigualtat es trasllada ràpidament a una pitjor formació d’una part important de la població, que això suposa una pèrdua de capital humà, un malbaratament de recursos potencials, i una disminució de la mobilitat social. Tots aquests elements afecten negativament el potencial de creixement d’un país.
  1. INE. Les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística indiquen que a Espanya està augmentant molt aquests últims anys el nombre de persones en situació de “risc de pobresa o d’exclusió social”. L’any 2010 estava en aquesta situació un 26,1% de la població, i ja ha arribat ara al 29,2%. L’estudi fa una referència específica en el fet que la part de població més afectada per aquest augment de la pobresa son precisament les persones menors de 16 anys, i que això té una influència molt negativa en la seva formació, i fins i tot en la qualitat de la seva salut.
  1. F. BOFILL. L’estudi de la fundació Jaume Bofill qualifica l’actual sistema de beques, a Espanya i a Catalunya, de insuficient i de tenir un baix impacte equitatiu. Indica que s’hauria de duplicar l’actual inversió en beques sobre el total de la despesa pública educativa (3,8% a Espanya i 3,5% a Catalunya) per equiparar-se amb la Unió Europea (7,5%) i per acostar-se una mica al d’Alemanya (11%). Diu, entre altres coses, que no està plantejat per evitar els dos grans problemes del sistema: el fracàs escolar i l’abandó prematur. Això és així perquè exclou tant als repetidors de curs com als que intenten recuperar l’abandó al cap de uns anys. (El 79% dels abandons es produeixen en llars en situació precària).  També diu que el sistema està excessivament concentrat en l’etapa universitària (un 30% de becaris) i no en la secundària (un 7%), fet que té un efecte reproductor de la desigualtat, ja que representa un ajut molt més positiu per a les famílies de rendes altes que no pas per a les de rendes baixes.
  1. Lectura personal. La lectura, gaire bé simultània, dels tres informes m’ha permès barrejar els seus continguts i m’ha servit per refermar algunes conviccions que sempre he defensat.

En primer lloc, que l’increment de les desigualtats no és només un drama social contra el que cal lluitar per motius d’equitat o de solidaritat, si no que representa també un gran problema econòmic perquè disminueix clarament les potencialitats de progrés d’un país. La desigualtat d’avui és la debilitat econòmica de demà.

En segon lloc, que el creixement de les economies modernes està molt lligat a la qualitat de la formació del seu capital humà, tant o més que a la inversió en capital físic. En una economia desenvolupada, l’important no és el que les màquines fan, si no el que les persones son capaces de fer amb les màquines.

I en tercer lloc, que la inversió en educació, i en concret en beques, no té res a veure amb “l’ajut al pobres”, si no que és la manera de fer sortir i potenciar tota la capacitat creativa de la nostra població. Caldria veure què passaria si es reduís una mica la desgravació fiscal a segons quines inversions empresarials, i s’utilitzés l’increment de recaptació per augmentar la inversió en l’àrea educativa…

Ara que sembla que bufen benvinguts aires de canvi, caldria que des de posicions velles o noves però serioses i evitant estridències, es fessin reflexions i propostes polítiques en direccions com les que marquen aquests tres informes. Esperem-ho.

Joan Majó, enginyer i ex ministre.