2015_05_13_TEORIES_Joan_Majó_traduitSempre m’ha preocupat com poder fer que en la vida política,  les decisions dels qui ens governen, estiguin el més possible orientades cap als interessos de la gent; és a dir, encaminades a resoldre els  problemes col·lectius. No cal dir que una condició necessària es tenir un sistema que permeti que les persones que prenen les decisions hagin estat elegides democràticament. Però la democràcia sola no és cap garantia, com tantes vegades s’ha demostrat. La dificultat és que en la política es barregen conflictes d’interessos reals i legítims, amb lluites personals, i també amb la utilització de eines basades en lleis econòmiques. Vull explicar la meva visió sobre aquest darrer punt, és a dir, del paper que juguen en la política les relacions entre les teories econòmiques, les ideologies, i els interessos.

Una part molt important dels problemes de les persones tenen a veure amb el funcionament de l’economia: sobre tot, amb la creació de riquesa i el seu repartiment. L’economia ha estat objecte d’estudis, de teories, de models, fins al punt de convertir-se en una ciència que ha creat escoles de pensament molt divergents. No és estrany ja que, tot hi que es digui “ciència” i es parli de “lleis”, aquestes estan obertes a la llibertat de les persones, als seus comportaments imprevisibles, i també a les percepcions subjectives dels que les formulen.

Els coneixements econòmics no son en general una de les característiques exigides als dirigents polítics. No tenen perquè ser-ho. Normalment tenen els seus assessors o els seus col·laboradors experts en economia. En tot cas, les teories econòmiques marquen gaire bé sempre la orientació de les grans decisions polítiques, i expliquen tant els seus èxits com els seus fracassos. Al llarg dels darrers cent anys, hem vist com les teories econòmiques han estat considerades les culpables de grans fracassos polítics, o la base d’alguns èxits. Pensem en els “clàssics” i la gran depressió dels anys 30; en el “keynessianisme” i els anys de creixement sostingut; en els “neoclàssics” i  la crisi financera recent; o en els defensors de “l’austeritat pressupostària” i els actuals problemes a gran part d’Europa… En gaire bé tot els casos de fracàs, algú del món de la teoria ha acabat dient “ens hem equivocat; no era així”, com darrerament va fer Alan Greenspan, ex President de la Reserva Federal. Aquests reconeixements d’errors son d’agrair intel·lectualment. Suposen una acceptació de culpabilitat. Però s’han de buscar més  culpabilitats que s’haurien de trobar en altres parts, i sobre tot en el món de la política.

Crec que s’han comès dues grans equivocacions en el judici de tot el que ha passat, concentrant les responsabilitats en els errors de les teories econòmiques. Hi son, però només poden tenir part de la culpa. El primer error és considerar l’economia com una ciència exacta que, en base als coneixements i experiències del passat, pot assegurar què passarà en el futur si es pren una determinada mesura. L’experiència ha demostrat que en la vida social el grau de indeterminació és immensament superior al de les ciències naturals. El segon error és pensar que, davant d’un problema, els polítics actuen sempre en una direcció concreta perquè estan convençuts que és la millor per a tothom o, fins i tot, pensant que només hi ha un sol camí, com sovint han defensat els partidaris del “pensament únic”.

Sempre han existit escoles econòmiques divergents, que han proposat solucions diferents, i fins i tot antagòniques, per els problemes. El polític té la possibilitat, i la obligació, de prendre opcions. La primera d’elles és la d’escollir els seus assessors o ministres econòmics, que és la primera  manera d’escollir una escola de pensament. Al decantar-se per un o altre corrent, està responent a una inclinació personal (diguem-ne ideologia) o a uns interessos concrets (legítims, o no tant). Els interessos i la ideologia son previs a la teoria.

A part d’altres efectes, és clar que la política “desreguladora” del govern americà ha beneficiat molt a  la capa més rica de la població. Igualment la política “d’austeritat” alemanya, ha servit també per reduir l’enorme endeutament dels seus bancs. Les teories econòmiques, amb encerts i  errors, son molt sovint eines al servei de ideologies o d’interessos. I serveixen també, si cal, com a justificació per no assumir responsabilitats polítiques.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre