Durant aquests darrers anys hi ha hagut polèmiques a la UE sobre les polítiques anti-crisi que han incrementat molt les desigualtats socials; també hem tingut a Espanya debats sobre la reforma laboral i les retallades; i ara, a Catalunya veiem una inesperada i important confrontació al voltant de l’IRPF. Per això resulta interessant explicar les dades i les conclusions d’un recent estudi de l’IVIE de València sobre els efectes de la crisi en la distribució de la renda de les famílies.

La conclusió de l’estudi, no per esperada menys preocupant, és que el nivell de vida mig de les llars espanyoles s’ha reduït més de un 20% entre 2007 i 2013, havent retrocedit a nivells de fa 20 anys; i que la distribució de la renda ha empitjorat tant, que els índexs actuals de desigualtat representen màxims històrics des que hi ha dades disponibles. Això vol dir que en conjunt som més pobres, i sobre tot, que som molt més desiguals. Agafant dades de l’estudi, es pot dir que  la classe “alta” segueix sent el 9% de la població; la “mitja” ha baixat del 59% al 52%; i la “baixa” ha augmentat del 31% al 38%. Cap a uns tres milions de persones han deixat una situació que es considerava relativament confortable i amb perspectives de futur, i han caigut a una altra en la que s’apropen perillosament a la pobresa.

Analitzo una mica les causes d’aquesta evolució, els punts foscos i les clarors. Però, per fer-ho, cal aclarir primer quatre conceptes:

  1. Renda de Mercat: La que les persones reben a canvi del el seu treball, o com a rendiments del seu capital.
  2. Renda Bruta: L’anterior més els ingressos que venen de les transferències socials (pensions, subsidis d’atur, i altres). Aquests son els Ingressos Totals.
  3. Renda Disponible: La que queda després de pagar els impostos directes, fonamentalment IRPF i Patrimoni.
  4. Renda Ajustada: El resultat de sumar-hi la renda en espècies, és a dir la utilització dels serveis públics gratuïts o subvencionats, sobre tot la sanitat i l’educació públiques.

La Bruta és superior a la de Mercat; la Disponible és menor que la Bruta, i la Ajustada torna a ser més gran que la Disponible, encara que no toquin els diners.  Què ha anat passant aquests anys en tot aquests procés?

  1. Rendes de mercat. Em centro en les del treball, ja que sumant salaris i ingressos d’autònoms representen gaire bé un 80% del total, i tenen els mateixos problemes. La crisi ha disminuït la demanda de treball, i ha creat molt atur, sobre tot en activitats de baixa qualificació i de baix sou. A més, ha estirat els salaris a la baixa, per la reducció del consum, i per la darrera reforma laboral. La recuperació d’ocupació dels darrers anys s’ha fet en gran part a través de contractes temporals i/o a temps parcial; també una part en forma de treballs autònoms. La temporalitat i el treball parcial fan que l’augment de persones “ocupades” sigui molt menor que l’augment de “hores totals treballades”. En el cas els autònoms passa quelcom similar. Per tant és fàcil entendre que no ha augmentat la intensitat global de treball,  ha baixat la seva retribució, i ha augmentat la desigualtat, ja que s’ha produït una reducció dràstica de rendes, que ha afectat sobre tot als estrats de rendes més baixes. ¿Quins mecanismes públics han actuat per mitigar aquesta perillosa i desigual disminució de rendes?
  2. Renda bruta. Les transferències monetàries de la S.S., especialment les pensions (que s’han mantingut, a base d’utilitzar la “guardiola” de la S.S.), i els subsidis d’atur (que han augmentat , al augmentar els aturats) han servit de coixí a la reducció d’ingressos, i han tingut un bon efecte redistributiu. Les pensions han estat el principal element que ha evitat que les desigualtats no fossin encara majors. Sense les pensions, la desigualtat en la renda bruta de les llars hagués crescut encara un 21% més, i sense el subsidi d’atur, un altre 9%. Si repartim medalles en el conjunt de mesures públiques, les pensions han representat el 45% de tot l’efecte redistributiu; i els subsidis un 16%.
  3. Renda disponible. Després de pagar impostos, es podia esperar que es millorés la distribució de la renda respecte de la bruta. L’efecte ha estat molt moderat. Una vegada més apareix la poca progressivitat del nostre sistema fiscal. L’estudi només atribueix als impostos directes un 8% de contribució a la redistribució. Si, a més de IRPF i Patrimoni, pensem en altres impostos (IVA i Successions…) podríem pensar que el sistema actual pot arribar a ser regressiu. I ja no cal ni pensar, si valoréssim l’efecte del frau fiscal…
  4. Renda Ajustada. Valorar en termes de “renda” els serveis públics és complex, però hi ha prou experiència per fer-ho. Aquests dos serveis han contribuït, la sanitat en un 19%, i l’educació en un 12%, a fer menys dramàtica la reducció d’ingressos i la desigualtat.

Dues observacions:

  • Les retallades en un i altre servei han anat degradant successivament aquests efectes.
  • No queda gens clar que la gratuïtat parcial dels estudis universitaris contribueixi a disminuir les desigualtats; podria ser millor un adequat sistema de beques.
  1. Perspectives difícils. Hem anat enrere en riquesa i no hem pogut compensar el gran augment de les desigualtats. Quatre perspectives:
  • Calen polítiques per tal que el mercat de treball generi més rendes, basant la competitivitat en factors diferents dels salaris, i reduint l’actual polarització salarial.
  • Les pensions han estat un gran equilibrador, però les seves reserves s’estan esgotant i la demografia anuncia que no podran seguir fent aquest paper.
  • Sanitat i educació públiques han tingut també un bon paper amortiguador, però les polítiques de retallades implantades, l’estan reduint contínuament.
  • Finalment, és clar que el sistema fiscal és el nostre punt més dèbil, ja que recapta una part insuficient de la renda generada, i no és prou progressiu.

Necessitem millorar-lo. Benvinguda sigui la polèmica actual!

Joan Majó, enginyer i ex ministre