La Rosa havia treballat sempre, tenia quaranta cinc anys, el marit, en Joan també  de la mateixa edat, tenia una bona feina, per tant gaudien d’un benestar superior al de molts, i per completar la felicitat tenien dos fills: un nen i una nena. No els i faltava res, semblava que allò mai s’havia d’acabar, i conduïts per el moment d’eufòria col·lectiva, es van animar a canviar de pis i signar una hipoteca. No ho feien els seus amics, companys de feina, veïns? El pis era esplèndid, lluminós, una gran sala, una habitació per a cada nen, i una gran cuina que feia les delícies de la mestressa. Van ser dos anys de felicitat, eren l’enveja de molts. Com han prosperat  tant?, deien.

Un bon dia passat un temps, van avisar a la Rosa i li digueren que l’havien d’acomiadar, i no sols a ella, vint i cinc més corrien la seva sort, un expedient de regulació era la causa d’aquella desfeta. De seguida, va pensar, i com pagarem la hipoteca? Els primers temps, es van acabar les sortides del diumenge, el dinar a restaurants, varen fer una vida molt austera. Amb dificultats,  tot seguia igual i de moment podien anar pagant totes les despeses. Ell encara tenia feina. Van passar uns mesos i al banc a on treballava en Joan, també van fer un expedient de regulació, havien robat tant, que sols ho podien rescatar  acomiadant persones.

La situació es va anar empitjorant, arribar a fi de mes era una aventura cada cop més incerta. Els dos a l’atur era un fet insostenible. De començament els pares van ajudar, però vivien d’una jubilació i els diners no allargaven per a tant… El desànim, el mal humor, era el pa de cada dia i la por a perdre el pis… Varen enviar milers de currículums, però quant hi havia resposta, fet poc probable, era per contestar que per més grans de quaranta cinc anys les places ja estaven cobertes. Alguna cosa havien de fer, però la solució, a on era? Desprès de molts dies de reflexió, de neguits, d’impaciència van tenir una idea. I si muntem un negoci? tornarien a tenir dos sous!

Havien trobat un petit local davant de l’escola dels seus fills, posarien una tenda de material escolar, llibretes, fulls, carpetes, llapis, etc. la venda seria segura, i no faltava ni il·lusió ni empenta. Però el dubte retornava? i com finançar la posta en marxa de la idea? A més, per començar calia disposar de diners, la família ja no podia ajudar, i els bancs demanaven avals i solvència.

Buscaren per internet i trobaren Acció Solidaria contra l’Atur, i quina va ser la sorpresa? oferia el que exactament el que necessitaven: era una Fundació que donava préstecs sense interès per ajudar a crear llocs de treball. Es van posar en contacte, van presentar el pla d’empresa i al veure que era una bona idea de negoci, desprès de passar per un comitè d’avaluació, els van donar el préstec sense interès. En l’actualitat ja tenen la papereria en marxa, els hi han tornat els ànims, les ganes de viure i no han perdut el pis, perquè ara sí, ja poden pagar la hipoteca!

Pilar Mercadé