Les condicions imposades a Grècia per la Unió Europea per aconseguir un nou rescat han suposat un xoc frontal amb l’electe govern de Syriza. Les propostes són tan antagòniques que s’ha hagut de pactar una treva de pocs mesos abans d’entrar a la batalla decisiva de negociació de les mesures que finalment s’han de prendre. Les amenaces d’impagament del deute i la sortida de Grècia de l’euro o de la Unió Europea són escenaris poc creïbles donades les greus conseqüències que suposarien, però el que està en joc no només és el model econòmic, sinó també el model polític. El primer ministre grec Tsipras ha acusat Mariano Rajoy de teixir aliances per fer caure el seu govern per la por a l’ascens de Podem a Espanya.

Una de les qüestions claus serà què fer amb el deute públic grec que arriba a la vertiginosa xifra de 245.000 milions d’euros, un 175% del seu PIB. Una xifra tan elevada Grècia no podrà pagar encara que volgués.

Però la solució que es doni a Grècia hauria de tenir una perspectiva molt més àmplia. El deute públic dels 18 països que integren l’eurozona supera els 9 bilions d’euros; el 94% del seu PIB. La majoria de països no compleixen amb el Tractat de Maastricht que obliga que el seu deute no superi el 60% del PIB. Bèlgica, Itàlia, Irlanda, Portugal, i Grècia també, han superat amb escreix el 100%, mentre que altres països, entre ells Espanya, es troben propers a aquesta xifra.

El problema no és només europeu, afecta també a altres països com els Estats Units amb un deute públic del 108% del PIB, o el Japó amb un 246%. Aquests nivells d’endeutament debiliten greument la democràcia i la capacitat política dels governs doncs les seves decisions es troben molt condicionades per la reacció dels mercats financers, que acaben imposant les seves regles. Cap país té capacitat suficient per actuar de forma aïllada. És imprescindible trobar solucions globals. La Unió Europea no pot esperar que s’arribi a un acord a nivell mundial, fet més que improbable, però tampoc pot esperar a resoldre els seus problemes quan li esclaten entre les mans. És ben sabut, malauradament, que la paraula anticipació no és una paraula de moda a Brussel·les. Preferiran maquillar la solució desplaçant durant anys una solució impossible.

Als governs sempre els ha resultat més còmode endeutar-se, eliminar despeses supèrflues, aplicar retallades o augmentar -amb justícia- els impostos. Els dirigents polítics i econòmics somien amb que la recuperació anirà reduint la relació deute / PIB, especialment si la inflació augmenta. Amb aquesta excusa traslladen els problemes al futur.

Tenint present la volatilitat de l’entorn econòmic mundial, el nivell del deute i els dèficits existents, confiar que un futur creixement resoldrà el problema no deixa de ser una il·lusió. A Espanya, per exemple, el dèficit de l’any 2015 arribarà uns 50.000 milions, que redundaran en més deute i en un major cost financer.

2015_03_13_Deute_francesc_RaventósLa crisi actual hauria pogut tenir conseqüències encara més perverses de no haver pogut accedir a un endeutament massiu. Espanya, des de l’inici de la crisi ha augmentat el deute públic en més de 600.000 milions. Afortunadament, el tipus d’interès està en mínims, però no durarà eternament. Com podran els Estats enfrontar-se a una nova possible crisi econòmica si ja no té marge per seguir endeutant? Com podran fer front a una futura pujada del tipus d’interès? El que és evident és que els països no poden endeutar indefinidament.

Si Europa opta per un creixement sòlid i sostenible, ha de reestructurar el deute d’alguns països i posar límit a futurs endeutaments. En el cas d’Espanya suposaria oblidar temporalment d’un deute de 400.000 milions. No es podrà fàcil i menys si inclou un quitament, que políticament seria inviable per als governs europeus.

En qualsevol cas, les conseqüències de reestructurar el deute són greus per als creditors i entre aquests, indirectament, es troba gent humil que ha confiat els seus estalvis a fons de pensions o instruments financers similars. No pot tenir el mateix tracte el petit estalviador que els inversors especulatius.

El problema de l’excessiva deute públic d’alguns països europeus no és un problema menor i algun dia caldrà afrontar-lo. Es tracta d’una situació complexa amb fortes repercussions, motiu per intentar resoldre com més aviat millor, i així disposar de bases sòlides per impulsar el creixement i l’ocupació.

Francesc Raventós, Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat en el Diario Público el 04 de març del 2015