Afortunadament, s’ha creat un corrent molt majoritària cap a la necessitat de regeneració i de neteja de la nostra societat, especialment (encara que no solament) del component polític de la mateixa. Per evitar els maquillatges, o les simples simulacions, però també les possibles exageracions demagògiques, seria bo que tinguéssim clars alguns criteris a l’hora d’utilitzar les paraules i d’analitzar els comportaments de les persones per veure si es corresponen a les funcions i als objectius que se’ls atribueixen pel paper que en cada moment tenen en la societat. Intentaré aportar la meva visió d’alguns casos concrets.

Sector públic i sector privat. Crec que aquesta divisió radical respon a una simplificació excessiva i té el perill de confondre els interessos col·lectius amb els interessos privats o personals. Prefereixo parlar de quatre tipus d’activitats que cal considerar de manera diferent:

1. Treballar per interessos col·lectius des del sector públic. (Política).

2. Treballar per interessos col·lectius des d’organitzacions del sector privat sense afany de lucre. (Tercer sector social, ONG, fundacions).

3. Treballar en organitzacions empresarials amb afany de lucre. (Empreses, cooperatives, professionals liberals ….).

4. Gestionar serveis públics en entitats o empreses de capital públic. En tots i cadascun d’aquests casos hi ha regles, normes, incentius i objectius que permeten fer el judici d’una actuació, i no són els mateixos. Vegem:

Política. En aquest camp la regla fonamental és que el polític ha d’estar al servei dels ciutadans que li han encomanat que els representi i que han acceptat els objectius que els ha proposat. Les seves actuacions han d’estar dirigides a la consecució d’aquests objectius col·lectius, i no hauria d’orientar la seva actuació en clara contradicció amb ells, llevat que les circumstàncies conjunturals li obliguin a canviar (canvi que si és important hauria de significar una consulta prèvia …) Una de les desviacions intolerables és l’ocultació o la mentida, ja que trenca radicalment la confiança en què està basada la representació que ha obtingut. L’altra, més evident, és l’anteposició d’interessos personals o de partit, per davant dels generals; en casos molt greus, la satisfacció d’interessos particulars a canvi d’un lucre personal, o la utilització de diners públics per a finalitats particulars. Aquests últims aspectes són els que normalment es coneixen com corrupció, però penso que la corrupció ha d’incloure també altres casos.

Tercer sector social. És un àmbit d’un gran valor, a donar suport i a estendre. Però en ell operen de vegades organitzacions que no responen al que el seu nom indica. Cal separar clarament aquelles organitzacions no mercantils que presten serveis socials sense afany de lucre, d’aquelles empreses que són concessionàries de serveis públics però que, legítimament, busquen a través d’aquesta activitat un benefici econòmic. En aquests casos l’obtenció del benefici pot entrar en contradicció amb la qualitat o l’extensió del servei, i per tant les normes a través de les quals s’actua no poden ser les normes del mercat sinó les que es fixin molt clarament en el “encàrrec “i es comprovin amb regularitat. L’actitud del sector públic enfront d’una ia altres hauria de ser diferent. També passa de vegades que moltes organitzacions que prenen la forma de Fundacions i s’acullen a aquest règim, són en realitat simples associacions sense recursos propis (sense Capital fundacional), i poden obeir a finalitats que no són exclusivament les de servei públic.

Canvi de sector. És bo ser exigent per evitar que persones amb una trajectòria vital purament política trobin al final de la mateixa un acomodament en empreses privades, simplement per aprofitar la seva capacitat de relació personal. Això és més clar encara si es tracta d’empreses privatitzades per governs anteriors en els quals hi van participar. Però no crec que fos bo impedir que es pugui demanar a persones que hagin tingut una llarga etapa de gestió en el sector privat, que aportin la seva experiència i capacitats al servei dels interessos generals, com a gestors d’empreses o d’interessos públics, i que per tant és lògic que un cop finalitzada aquesta etapa puguin tornar amb tota naturalitat, i sense crítiques, al sector privat. Aquestes dues situacions exposades posen de manifest tres problemes que cal abordar: les dificultats de la “reincorporació” dels polítics al món privat (excepte els que tenen fortuna o possibilitat d’aconseguir una excedència …); la creixent “inhibició” de moltes persones davant les ofertes d’incorporació al sector públic; i (en menor grau) els sistemes de retribució dels càrrecs d’aquest sector, en comparació amb el privat. La solució dels mateixos podria aportar una millora en la composició del sector públic, i un major acostament amb el conjunt de la ciutadania. Una important conseqüència seria la desaparició del tòpic de la “classe política”, que és la plasmació d’aquest distanciament.

La desitjada i proclamada “regeneració” demana molts canvis legals i socials, però entre altres abordar els problemes indicats amb rigor i sense demagògia.

Joan Majó, enginyer i exministre