2014_01_08_PRIVAT-IEns situem en l’esfera de l’activitat de donar resposta a les necessitats que tenen els ciutadans de tot un país governat per uns polítics, estructurats en diferents nivells, ajuntaments, diputacions, autonomies, estat central. El binomi fonamental està constituït pels dos factors més evidents, es necessiten uns recursos per a fer front a unes despeses: el pressupost.

Si parlem de les despeses, l’administració pública ha de valorar un conjunt d’elements: cost de l’estructura de personal, la permanent inversió en estructures que facilitin la vida dels ciutadans, el manteniment i actualització de l’exèrcit (malgrat a molts ens pot semblar que no haurien d’existir els exèrcits), etc. així com el que podríem denominar com l’estat del benestar, encapçalat bàsicament per l’educació i la sanitat gratuïtes per a tothom, l’atenció social dels més necessitats, la cultura, etc.

Evidentment, quines són realment les necessitats?, és a dir, el que la institució pública ha d’atendre es converteix d’alguna manera en el fonament ideològic dels que governen, que ens agradi o no, han estat escollits democràticament pel poble. Podríem arribar a dir, que és el que el poble vol.

I si parlem dels recursos o ingressos, les institucions públiques han de definir una estructura fiscal, és a dir l’obtenció d’impostos que el poble ha d’aportar per a què es pugui pagar el que el poble vol.

Per tant,  d’una forma totalment simple, hauríem d’estar d’acord de què les despeses han de ser iguals als ingressos.

Teòricament doncs, aprovar un pressupost vol dir, o bé igualar les despeses als ingressos, o consentir que no sigui així i preveure que farem més despesa que els ingressos  que podem recaptar. En aquesta segona opció tindrem dèficit.

Si tenim dèficit, com ho farem per a poder pagar si els recursos o impostos són inferiors a les despeses? La cultura política ha anat construint un concepte, que és l’endeutament: ja es pagarà en el futur. Sempre s’havien trobat grans inversors disposats a deixar els diners que es necessiten a canvi d’uns interessos. Ara ja sabem que aquests inversors que a més de guanyar interessos necessiten la garantia de recuperar la seva inversió, han començat a desconfiar, quan s’ha anat analitzant la dimensió del deute, així com la capacitat del deutor de tornar aquests diners i els seus interessos desproporcionats.

Totes aquestes consideracions sembla que les hauríem de veure igual per una empresa pública que per a una empresa privada. Però hi ha diferències evidents: l’empresa privada té uns propietaris que són els que hi han posat el capital, i necessiten per a la seva activitat el suport d’entitats financeres que els facilitin l’endeutament que els permeti portar a terme la seva activitat. Els seus costs, els interessos,  s’han de poder absorbir pels ingressos de la pròpia activitat. El benefici és l’objectiu, i les pèrdues, l’entrebanc que s’ha de poder superar si es vol sobreviure i evitar el tancament de l’activitat i haver de fer front per part dels propietaris del capital de les conseqüències del fracàs o del desequilibri.

La gran frenada de l’activitat econòmica, provocada per greus errades dels governs de torn i per la seves polítiques poc eficients i poc previsores, ha aconseguit posar de relleu unes realitats que abans restaven camuflades.

Demà seguim….

 

Miquel Verdaguer