Paraules del moment: inestabilitat,  turbulències financeres, Xina, deflació, canvi polític, temor. Algunes veus autoritzades anuncien que s’acosta una nova recessió. Hi ha inquietud sobre el futur immediat, augmenta l’aversió al risc i l’economia en pateix.  Com sortir-ne? Cal retornar el sentit comú a l’economia i impulsar una economia social més racional.

L’any 2008 esclataren les bombolles generades pel sistema econòmic. Va ser la confirmació d’un creixement artificial insostenible. Era un avís, amb categoria de tsunami, que s’havia de canviar el model econòmic. Es va aplicar cirurgia estètica,  però tan aviat com la situació va semblar controlada, es va oblidar l’avís, i es va continuar com sempre.

Els bancs centrals van combatre la crisi abocant al mercat quantitats massives de diners. Només fa uns dies Mario Draghi i el BCE han sorprès amb un considerable augment de l’expansió quantitativa.  Malgrat tan diner a cost zero i després de set anys de dures mesures liberalitzadores aplicades pels governs, l’economia està enviant signes inquietants. Sembla clar que les politiques que s’han aplicat han tocat sostre i no han aconseguit que l’economia creixi. Ho han provat tot i pràcticament han esgotat la caixa d’eines de que disposaven, fins i tot fixant un interès negatiu als dipòsits bancaris.

Com és possible que no acabi de funcionar una economia que disposa de facilitat creditícia sense límit i a cost zero, energia  i matèries primeres barates,  recursos humans ociosos i una infinita demanda insatisfeta? Les raons cal buscar-les en les polítiques aplicades i en la desconfiança que ha generat al basar el creixement en un sistema financer altament especulatiu i no en l’economia productiva. S’ha creat molta “riquesa” fictícia reconeguda en simples apunts comptables, i en títols  i drets que no corresponen a cap realitat,  que només tenen valor, mentre algú els vulgui adquirir, sinó esdevenen papers mullats.

Per activar l’economia cal demanda agregada suficient, demanda real que està limitada per la continuada pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i populars degut a una desigualtat creixent, el que dona lloc a una sobre capacitat de producció amb els corresponents problemes que en deriven.

Després de tant insistir en l’austeritat i les retallades,  al constatar-se el fracàs, les institucions internacionals OECD, FMI, BCE i d’altres, reclamen ara als governs politiques de creixement, especialment inversió pública i disminució de la pressió fiscal, però el nivell d’endeutament dels Estats és tan elevat, que disposen de ben poc marge de maniobra per ara actuar i que els fa altament vulnerables si s’entrés en una nova recessió.

L’antic president del Bundesbank Axel Weber, ja va alertar a Davos l’any 2013 de que les actuals polítiques només són una fugida endavant. “Sortir de la crisi fent el problema més gran no funcionarà”, “Els bancs centrals amb el seu pla d’estímuls poden comprar temps, però no solucionar el problema”, “Estem vivint a càrrec de les futures generacions”.

art.-economia-socialAtesa la realitat actual no hi ha més resposta que tornar a aplicar el sentit comú a l’economia, una economia social que al ser més racional, permeti recuperar la confiança dels ciutadans.

Hem de tornar a un sistema econòmic que tingui com a objectiu cobrir les necessitats reals de la societat. Una economia en la que es premiï la creativitat, el talent i l’esforç; en la que l’educació i el coneixement són l’essència de la societat; que els beneficis del creixement econòmic es distribueixin equitativament; en la que s’apliqui un tipus interès raonable tan al crèdit que demanen les empreses com a l’estalvi dels ciutadans. En la que els que creen riquesa real i ocupació n’obtinguin un benefici. En la que es limitin les escandaloses diferencies salarials; en la que la fiscalitat sigui progressiva i per tant contribueixen més els que més tenen o més guanyen i per tant es corregeixin les grans desigualtats socials.

Ha de ser una economia productiva basada en el lliure mercat, en la sostenibilitat, un consum responsable, l’estabilitat econòmica, la competitivitat en un món global. Un sistema en el que els Estats democràtics defensen l’interès general i posa límits a l’especulació del sistema financer, el qual s’ha de centrar en ser un instrument de suport a les empreses i famílies.

Significaria recuperar l’ètica i valors que durant anys han estat oblidats; valors com el de l’esforç, treball i estalvi dels que ens parlava Max Weber. Hem de recuperar el sentit comú, només així la societat podrà progressar i viure en pau i  llibertat.

Francesc Raventós
Ex degà del Collegi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 10/04/2016.