D’on sortiran els diners?

Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: en primer lloc que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social. I en segon lloc que, tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. Sembla que, després de mesos de dubtes comprensibles i d’intents fallits, estem en camí de poder fer front a la pandèmia, però ningú no ens pot assegurar que no haguem de patir noves situacions similars; cal un gran esforç de prevenció. I sabem que l’aturada que de forma voluntària, però totalment necessària, hem provocat a la nostra economia serà llarga i costosa de recuperar.

Necessitarem molts  recursos econòmics al llarg dels propers anys. L’actitud amb Espanya i la UE ha de ser de negociació amb fermesa però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.

Tot plegat significa que necessitarem molts recursos econòmics al llarg dels propers anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses, com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. No tinc ara dades ni coneixements suficients per donar xifres concretes, però les dues experiències que vaig viure tant al Govern de Madrid (Reconversió Industrial) com a la Comissió Europea (Revolució Digital), em fan pensar que seran molt altes les necessitats d’inversió, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobre tot en el nou govern català.

  1. Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE, o d’endeutament. La gran novetat d’aquests anys son precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és sens dubte una gran oportunitat, sense la que la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal però tenir en compta tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències: Una, ja molt coneguda, és l’actual sistema de finançament que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Una segona que és la formula per el repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid pugui distribuir entre totes les comunitats. I una tercera relacionada amb el paper de intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autonòmiques, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació, per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades per el gran deute ja existent.
  2. Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris dels que desposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobre tot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un millor futur. En el cas català això suposa retornar a una economia més industrial i tecnològica, reduint la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobre tot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat, el paper que el nostre paí ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial. La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita la creació d’oportunitats que suposin una certa col·laboració publico-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, sigui cofinançant, o potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic com millorar el sistema educatiu, augmentar  el recolzament a les activitats de recerca i de innovació, i finançant estructures públiques que ho facilitin.
  3. Estratègia política. Ni em toca, ni puc pas, fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central, a l’hora de constituir-lo. Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats, i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins ha de ser  els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris, Espanya i la UE.  Tant en un cas com en l’altre, l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus…) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força.

Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) Els diners no ho son pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi. 2) Fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient, pot portar a un gran fracàs. I 3) A l’hora de constituir un nou govern, cal fer-ho tenint en compta quines seran les prioritats immediates.

Joan Majó, ingenier i exministre

Publicada a el Diaria Ara el 04/03/2021.