Els robots són noves eines, per Joan Majó

Seguim ja fa uns anys, un debat que s’ha transformat en polèmica, sobre si la robotització que estem vivint tindrà un efecte negatiu o positiu en la creació de llocs de treball. És clar que, a primera vista, en les cadenes de producció els robots substitueixen a persones, i que també s’està observant que la robotització s’estenen ara a feines del sector serveis com la cura de persones, la neteja o els transports. Ara bé, com que cal no fer pronòstics a primera vista, han aparegut els últims anys bastants estudis d’autors molt experts que han analitzat el que ha passat en diversos països i sectors, i han fet previsions numèriques al respecte. Les previsions dels primers anys eren gairebé sempre negatives i fins i tot preocupants; però algunes de les més recents les contradiuen, i no solament no anuncien la pèrdua de llocs de treball, sinó que fins i tot asseguren que la robotització és una font de creació d’ocupació. D’aquí la polèmica. No em considero pas un expert, però el tema m’ha interessat i m’han estranyat aquestes contradiccions.  He reflexionat sobre el que passa, i voldria posar en consideració tres elements.

  1. Causalitat o simultaneïtat. Les discrepàncies en els resultats indicats poden tenir diferents explicacions. A l’analitzar els canvis que es produeixen en una societat quan apareix un nou fenomen, no sempre es pot concloure que el fenomen sigui la simple causa dels canvis. Pot ser que els canvis siguin causats per algun altre element que també s’estigui produint simultàniament, però que no sigui tan visible. També pot ser que els canvis siguin la conseqüència de les característiques de la societat, o de les diferents reaccions de la societat davant del fenomen. Des del punt de vista dels llocs de treball, la robotització pot ser molt positiva en alguns models sòcioeconòmics i en alguns mercats de treball concrets, i pot ser negativa en altres. També pot ser diferent el resultat segons quines siguin les precaucions o les actuacions de la societat davant de l’arribada del fenomen. Per tant, és tan lícit pensar i defensar que els robots destrueixen llocs de treball (així va passar amb les màquines a l’inici de l’era industrial), com pensar que poden ser una ocasió de major progrés i de millora del benestar personal i social (com finalment així ha estat). Jo m’apunto al segon grup i penso que la robotització és una font de progrés, si se sap fer bé…
  2. Qualitat dels llocs de treball. La robotització més coneguda és la que inicialment es va introduir en les cadenes de muntatge industrials amb feines que suposen un treball físic, feixuc, repetitiu, programat, i amb poca necessitat d’improvisació. Un treball poc atractiu, i normalment poc retribuït. Si la robotització permet una alliberació de persones i s’apliquen  polítiques que permetin uns adequats reciclatges de competències personals per ocupar llocs més qualificats, es poden aconseguir uns augments de productivitat en els llocs antics, una major competitivitat del conjunt de l’economia, i un fort progrés social. Finalment, tot això pot suposar un augment de la demanda i la qualitat de nous llocs de treball, i una reducció del temps de treball. La robotització s’ha anat estenent molt amb uns altres tipus de robots, però encara és cert que no sempre són adequats per a treballs que necessitin capacitat d’imaginació, de resposta improvisada i de tracte curós amb persones. Fins i tot els robots dotats d’una certa IA, estan faltats de “sentit comú i d’empatia”…  En  tots els casos, crec que hem de partir d’un principi molt clar que resumeixo: el robot no s’ha de veure com a substitut d’una persona, sinó més aviat com a una nova eina tecnològica pel seu treball; no és un substitut, sinó un col·laborador.
  3. Tecnologia, robots i eines. He dit i escrit moltes vegades que la tecnologia és l’element que permet transformar el coneixement personal en eines útils per al benestar, i que com que aquest coneixement va augmentant, també cada cop tenim més eines. No m’estalvio de repetir que també suposa dos perills: que fem servir les eines per a finalitats rebutjables, i que l’existència de les noves eines augmenti les desigualtats entre persones, si hi ha uns que en disposen i altres que no. Crec que la robotització s’ha de plantejar veient els robots com a eines. Penso que més que expulsar, el que fan és alliberar persones de segons quins tipus de treballs, i en la majoria dels casos fer-los la feina molt menys feixuga, ajudar-los a fer-la millor, o permetre’ls fer feines que abans no podien fer. No oblido pas que els avenços en la IA i les possibilitats d’aprenentatge dels robots, aniran movent les àrees on establir aquesta la col·laboració.

Crec que hem d’utilitzar, revisats i actualitzats, els mecanismes d’introducció d’aquestes noves eines tecnològiques, tal com es va fer al llarg dels dos  darrers segles, adaptant els nostres costums i les nostres regulacions per aprofitar-ne  les noves oportunitats i evitar alguns dels seus perills. Si es fa amb cura, i tenint en compte el benestar global, ens anirem trobant amb un progrés social que suposarà millors maneres de treballar, reducció del temps de treball, major creació de valor per hora treballada, major disponibilitat de rendes i major accés a serveis col·lectius. No cal dir que tot això no es pot aconseguir simplement deixant actuar lliurement les forces del mercat, sinó que exigeix una adequada actuació publico-privada que combini les iniciatives empresarials i socials amb una assenyada regulació per part dels governs. Necessitem urgentment actualitzar i utilitzar els principis del que va ser el socialisme democràtic europeu de meitat del segle XX.

 

Joan Majó, enginyer i exministre
Febrer de 2022

Share This