Aquestes darreres setmanes he viscut quatre petites incidències, a casa i al despatx, degut a avaries en aparells d’un ús continu (una estufa, una impressora, una rentadora de plats, i una caldera de calefacció). En tots els casos, el diagnòstic, raonat i raonable, del tècnic que ho ha examinat ha estat el mateix: “la peça avariada es pot canviar, però és cara i a més l’aparell té altres peces bastant envellides que faran que segurament no tardarà massa en haver de tornar a reparar-lo; li sortirà més econòmic llençar l’aparell i comprar-ne un de nou”.  Pot haver-hi hagut un cert desig de vendre, però comparant el cost de les reparacions i el preu dels productes nous, no es pot dir que hagi estat un raonament erroni. Però és un fet que em preocupa perquè ens porta a una situació futura molt perillosa… Ho explico de forma molt simplificada.

La societat industrial ha permès millorar molt, durant dos segles, el benestar de molts milions de persones, a base de fabricar productes materials  transformant recursos naturals afegint-hi energia i treball. La utilització personal o privada d’aquests productes ha estat un component clau del nostre benestar. La globalització, que ha tret de la pobresa més de mil milions de persones, ha augmentat extraordinàriament la capacitat global de consum. Això ens està acostant als límits de les reserves de recursos, i també als de la capacitat del planeta d’absorbir la contaminació i les emissions que es produeixen. Per altra banda, el progrés tecnològic fa que sigui possible disminuir molt la quantitat de treball humà necessari per produir tot el que necessitem. Sembla que  s’acaben els recursos, i ens sobra treball…

Això ens porta davant d’una paradoxa inquietant: Hem de reduir el consum de minerals i de fòssils; i hem de reaccionar davant la possibilitat que no hi hagi treball per a tothom. Voldríem menys consum material i més treball. Sembla que seria molt més assenyat reparar que no pas substituir. Però els càlculs que fem des d’un punt de vista econòmic ens diuen el contrari. En una economia de mercat, que hem de preservar, els senyals que donen els preus son els que orienten les decisions dels consumidors; i en aquest cas van en la direcció contraria a la que caldria.

Sense perdre la llibertat, el mercat pot estar regulat. L’Estat ha d’utilitzar aquesta regulació, i els incentius fiscals derivats d’alguns tipus d’impostos, per tal que els costos i els preus finals de reparar o de comprar, vagin en la direcció correcta d’acord amb l’interés general.

El problema és molt més de fons, però aquest és un dels seus aspectes que es poden abordar immediatament.

Joan  Majó, enginyer i ex ministre