Ara que s’està parlant intensament de la tornada a la normalitat apareixen molt sovint, no sé si conscientment o no, reflexions sobre la continuïtat o no del caràcter industrial de les nostres societats. A vegades es parla de la indústria com si es parlés ja del passat, i en altres ocasions es veu un evident desig de conservar aquest caràcter. Jo m’inclino més cap a aquesta segona posició, però crec que, de la mateixa manera que es bateja la normalitat com a nova, cal batejar la societat industrial amb el mateix adjectiu. Els canvis necessaris són la conseqüència principalment de tres factors. N’hi ha un que obre oportunitats: els enormes progressos en les tecnologies digitals. Un segon que es deriva de la consciència sobre la necessitat de posar límits en la utilització de recursos naturals. I un tercer de caràcter sociopolític: la no sostenibilitat de les enormes desigualtats que s’han creat entre persones i territoris. Tots tres junts ens obliguen a decisions urgents i importants. En vull parlar una mica.

Ens és imprescindible continuar amb l’activitat industrial i a nivell global haurà de créixer.

Recordem que les nostres societats actuals van estar configurades, al llarg d’uns pocs segles, per l’enorme capacitat tecnològica de transformar recursos naturals i energètics en instruments, aparells o eines, i per haver basat els grans augments de benestar personal o col·lectiu en la utilització d’aquests instruments. La indústria fabricava els aparells i ells augmentaven les nostres capacitats personals, complementant i permetent fer millor o amb menys esforç les coses que fèiem, i fer altres coses que abans no podíem fer. Ara bé, per poder aprofitar això ha calgut aconseguir ser propietaris de molts d’aquests instruments i tenir-los al nostre servei. És cert que a poc a poc s’han anat establint, només en alguns països, els drets universals d’accés a alguns béns i sobretot a alguns serveis, però la seva disponibilitat, fruit de la propietat, segueix sent clau. Ara entrem en una nova etapa.

  1. La nova societat. Les limitacions que he explicat ens obliguen a reduir l’ús de recursos naturals i a buscar una millor distribució del benestar entre tota la població. Tenim, però, la sort que les actuals tecnologies ens permeten accedir al servei que volem sense que, en molts casos, hi hagi la necessitat de ser propietaris de l’aparell que ens el proporciona. El que de veritat volem és viatjar, no pas tenir un cotxe; el que ens agrada és escoltar un concert o veure una pel·lícula, no pas tenir a casa una gran estanteria plena de gravacions. La necessitat d’adquirir i llençar mitjans informatius en paper és cada vegada menys clara, perquè ja tenim altres camins per estar informats…  Cal revisar les característiques de les noves societats industrials i, en aquesta tasca, les decisions clau haurien d’estar al voltant d’alguns conceptes com: propietat de l’instrument o accés al servei; propietat personal, propietat col·lectiva o propietat pública, i accés personal o accés col·lectiu. Crec que podem anar trobant situacions diferents en les quals puguem buscar quina combinació d’aquestes possibilitats és la més apropiada. No ho faré pas ara, però poso un exemple. En molts dels garatges privats de les grans ciutats, com Barcelona, hi ha dotzenes, i a vegades centenars, de vehicles aparcats que segur que el 90% del temps no fan cap servei i només s’utilitzen puntualment. En els habitatges dels edificis hi ha també dotzenes i dotzenes de rentadores de roba que tenen també un ús molt reduït. ¿No seria possible organitzar col·lectivament un “pool” de vehicles i un servei d’accés de tipus comú que millorés extraordinàriament l’eficiència de tots aquests aparells?
  2. La nova indústria. Ja he dit que faig aquesta reflexió des de la convicció que no s’ha acabat la societat industrial però que l’hem de repensar tant des d’un punt de vista tecnològic com social. La indústria té futur perquè les eines i els aparells que ens han proporcionat tant benestar seguiran sent fonamentals per al progrés futur, però la forma de ser repartits i la forma de ser utilitzats hauran de ser diferents, i les seves característiques tecnològiques s’hauran d’adaptar a les noves possibilitats i a les noves exigències que suposa aquest canvi en la utilització. Aquesta adaptació té a veure no solament amb el tipus de tecnologia dels aparells, sinó també amb altres propietats com l’eficiència (la relació entre els objectius aconseguits i els recursos emprats), l’obsolescència (la preparació per a una vida més llarga amb un consum més intens), la reutilització (per a noves finalitats) o la facilitat d’ús per a persones amb diferents nivells de capacitació.

Ens és imprescindible continuar amb l’activitat industrial, i a nivell global fins i tot haurà de créixer per la incorporació de molts milions de nous consumidors; és lògica, doncs, una preocupació per la deslocalització o el retorn d’aquestes activitats bàsiques i de forta creació de valor. Però tant el progrés tecnològic com els reptes i limitacions que tenim davant demanen unes modificacions dels models de consum que portaran a canvis en les normes socials que determinen les relacions entre persones, i entre persones i recursos naturals. Tenim una feina important a pensar i a fer!

Joan Majó, enginyer i ex ministre

Publicat el 25/06/2020 en el Diari Ara