De mantenir-se les tendències actuals pel que fa a la fecunditat, mortalitat i migracions, de la població espanyola, en els pròxims 15 anys, s’estima s’arribarà a  49 milions d’habitants, 2,4 milions més que ara.  Com que el nombre de naixements serà inferior al nombre de defuncions, aquest augment de població només serà possible gràcies a una immigració neta de 3,4 milions de persones.

Una bona notícia és que en aquest període l’esperança de vida augmentarà dos anys,  situant-se a 82,9 anys pels homes i a 87,7 per les dones. La ja no tan bona notícia és que seguirem tenint una taxa de fecunditat molt baixa, avui és d’1,31 fills per dona, i que malgrat que es preveu augmentarà lleugerament, quedarà molt per sota dels 2,1 de fills necessaris per evitar que la població disminueixi. És evident, que caldrà  incentivar la natalitat i,  entre d’altres, crear més escoles bressol, facilitar la conciliació familiar i donar més ajuts a les famílies.

També es calcula que l’any 2033, a Espanya hi haurà 12,3 milions de persones majors de 64 anys; 3,4 milions més que ara. Actualment el percentatge de gent gran és del 19,2% de la població, i  passaria a ser del 25,2%. Si no augmenta la natalitat, la població envelleix, es redueix la força laboral, baixa la producció i l’economia i per tant el PIB disminueix. Una població envellida genera una major demanda de serveis sanitaris i assistencials, i no cal dir, que augmenta el ja elevat cost de les pensions.

Amb aquestes dades, ja es veu clar que la immigració és una necessitat vital pel país, però a més, a la vista de com està el món, hi ha l’obligació moral d’acollir-ne dins uns límits assumibles. Un cop són aquí, se’ls ha d’integrar a la societat i tractar-los com als altres habitants.

L’objectiu de la política ha de ser la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, el que exigeix disposar d’un estat de benestar digne. Una societat que haurà d’incentivar la natalitat, atendre a una població que envelleix, i que necessita immigrants als que haurà d’acollir, haurà de disposar de més recursos. La despesa social prevista en el pressupost de 2019 era del 57% del PIB. El problema és que, malgrat la importància d’aquesta xifra,  els serveis públics requereixen recursos a un ritme superior al del creixement del PIB.

Francesc Raventós

En una societat moderna les demandes socials augmenten dia a dia. Que s’haurà de fer per atendre-les? Es podran finançar? Com disposar de més recursos? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals els polítics hauran de donar resposta. Demorar prendre decisions només agreujarà la situació.

Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 28/04/2019.