Decisions econòmiques de futur

En l’àmbit català, i també espanyol o europeu, estem vivint fa uns anys unes situacions de crisi que ens obliguen a prendre decisions polítiques importants que configuraran com seran les nostres societats d’aquí a uns anys. L’obligació va també acompanyada de la disponibilitat de noves eines que ens ho faciliten. Aquesta necessitat es fa més clara quan apareixen oportunitats d’inversió, i moltes es concreten en la preparació dels pressupostos dels governs. No és d’estranyar que aquests dies se’n parli molt i que sentim sovint paraules com creixement, decreixement, desigualtat, sostenibilitat, new generation, decadència,  recuperació, transició, o moltes altres que miren sempre endavant. Al voltant d’elles es fan propostes, tenen lloc debats, i cal finalment prendre decisions. Voldria fer algunes reflexions, ja que penso els processos que veiem sovint no estan prou ben orientats.

  1. Objectius i eines. Encara que no sempre sigui així, l’objectiu fonamental de l’activitat política crec que és organitzar la convivència per tal d’aconseguir majors graus de benestar per al nombre més gran possible de persones. Això vol dir que totes aquelles actuacions públiques que puguin ajudar a fer-ho han de ser considerades eines bones i valorades per la seva contribució a aquesta finalitat; però que no poden ser tractades com finalitats en si mateixes. Comento tres aspectes: El benestar i el creixement, la naturalesa de les eines, i el paper dels ciutadans per aconseguir millor benestar personal, i col·lectiu.
  2. El benestar i el PIB. Malgrat que el benestar té molt de subjectiu i que depèn de preferències personals, també es pot descriure amb indicadors objectius, i fins i tot mesurables, tant de tipus material com immaterial. La utilització de recursos naturals, el creixement econòmic, l’augment del nivell de coneixements, la millora de la qualitat de la salut, o l’accés a serveis col·lectius, són alguns d’aquests elements que influeixen en el grau de benestar, i per tant son bones eines. Ara parlaré d’eines, però vull acabar aquest punt amb una afirmació rotunda: el creixement econòmic és una eina important de millora del benestar, però no pot ser considerat com un objectiu final, ja que pot no comportar una millora del benestar, sinó fins i tot, un empitjorament. El creixement econòmic amb un creixement de la desigualtat pot significar una disminució del benestar. L’augment del PIB, ell sol, no és un índex prou bo de millora social.
  3. Naturalesa de les eines. Hi ha dos aspectes que hem de tenir en compte en decidir posar en marxa segons quines actuacions. Encara que es produeixin alguns efectes positius, poden també provocar efectes negatius en altres aspectes, a no ser que en paral·lel es prenguin decisions que els evitin o que reforcin els positius. Totes les actuacions relacionades amb l’augment de l’accés als recursos naturals, poden suposar greus situacions de no sostenibilitat a causa de les limitacions del planeta, a no ser que es prenguin decisions per utilitzar altres eines com l’estalvi, l’eficiència i la reutilització. L’augment de llibertat que suposa la mobilitat personal, pot produir efectes no volguts si no va en paral·lel d’una transició del transport individual cap al col·lectiu. El creixement d’un consum superflu en segons quines parts del planeta, sense una atenció a la millora de les oportunitats per les persones d’altres àrees, pot significar un fort increment dels enfrontaments violents entre unes i altres parts i generar migracions massives perilloses. Davant de cada nova oportunitat, cal que la decisió es prengui valorant adequadament tots els seus efectes, i no situant-se massa còmodament en un sí o en un no rotunds, cosa que crec que està passant sovint els darrers anys a casa nostra. És fàcil posar exemples (aeroports, generadors eòlics, turisme, museus…).
  4. El paper dels governs i dels ciutadans. Moltes de les decisions polítiques que es prenguin, per ser efectives hauran d’anar acompanyades de canvis en els comportaments ciutadans. Hi ha dues paraules que defineixen el que haurien de ser les actituds de les persones i de les empreses: responsabilitat i solidaritat. La primera fa referència a la necessitat de què els comportaments d’individus i d’organitzacions estiguin alineats amb les polítiques decidides, cosa que els governs han de procurar. Cal valorar molt bé quan s’han de fer recomanacions, quan s’han d’establir estímuls, i quan cal imposar regulacions. Però en tot cas és imprescindible que es faci un esforç de claredat en l’anàlisi i de transparència en la informació; per això les explicacions i els debats polítics han de ser més seriosos i no emocionals o purament tàctics. La classe política té una gran responsabilitat en això, i també la tindran els mitjans d’informació, tant tradicionals com nous. No tinc espai per desenvolupar prou el tema de la solidaritat; per això acabo novament amb una afirmació rotunda: l’oblit de la solidaritat en el tractament d’alguns dels reptes actuals portaria, tant en l’àmbit d’estat com en l’àmbit global, uns nous augments de la desigualtat. I aquesta perjudicaria tant la sostenibilitat ecològica com la sostenibilitat social. Just les dues coses que estem intentant evitar. En seguirem parlant.

 

Joan Majó, enginyer i exministre.
Novembre 2021

Share This