No cal repetir més fins a quin punt el que estem vivint aquests mesos farà que les societats accelerin una revisió per modificar aspectes importants dels hàbits, els models de consum, els sistemes socioeconòmics i les regulacions. S’estan produint ja debats importants en molts àmbits i generant enfrontaments entre posicions polítiques. Em vull referir ara a un dels més actuals: el derivat de l’enorme capacitat que la digitalització i la IA han creat en la recollida i anàlisi de dades personals, les possibilitats d’utilització i les seves conseqüències.

          1. El què, el com, el qui, i el per a què. Els avenços tecnològics augmenten molt les capacitats personals i col·lectives. Però, a més de suposar un gran progrés en molts aspectes, també poden esdevenir un perill contra el que cal protegir-se, ja que es poden utilitzar per a finalitats no desitjades. Aquests dies estem veient com la disposició de dades d’una població pot ser un element clau per millorar les activitats sanitàries en la prevenció, protecció o lluita contra una infecció. Però alhora s’estan manifestant temors fonamentats de que puguin ser utilitzades per altres finalitats. En el cas concret de les dades personals cal que tinguem en compta diversos elements: quina dada, identificada o anònima, consentida o no, com s’obté i qui la obté, qui i com s’emmagatzema, qui hi pot tenir accés, i per a què s’utilitza. Analitzo alguns aspectes i em permeto formular algunes opinions.
          2. Privacitat i transparència. Ja fa uns anys vaig escriure que estàvem construint “societats connectades i transparents”. És a dir, que moltíssims dels nostres trets personals (com som, què fem, què volem, a on anem…) quedaven adequadament emmagatzemats en dipòsits digitals controlats per entitats públiques, o grans empreses, sobre tot operadors de telecomunicacions i plataformes digitals, però també moltes altres. Aquest procés s’ha accelerat fins a extrems increïbles, i penso que és irreversible. Crec que la privacitat és un valor que cal mantenir, però hem d’entendre que en una societat com l’actual defensar la privacitat vol dir sobre tot regular la inevitable transparència a partir d’alguns conceptes clars: anonimat, consentiment, obtenció, dret d’accés oi dret d’utilització. No recolzo les opinions que defensen una plena llibertat en el món digital perquè es basen en un concepte de drets i llibertats sense límits que no existeix pas en el món real, on la llibertat s’exerceix en un marc establert per la regulació. Poc a poc aquesta idea es va acceptant sobre tot a Europa, però la lentitud de les actuacions ha fet que sigui difícil mantenir el ritme necessari en la regulació. I, per descomptat, en altres parts del món encara estan molt més lluny, fet que disminueix la eficàcia de la nostra regulació, ja que els bits no tenen fronteres. Recolzem el treball de la UE.
          3. Actors, inconsciència i hipocresia. En aquest joc hi ha tres tipus de jugadors: nosaltres, els estats, i les empreses. Com penso que han d’actuar cada un d’ells?

        Els primers: Quan entreguem les nostres dades a una empresa, sigui per que se’ns demanen o de forma involuntària al utilitzar la xarxa, hem de ser conscients de que per nosaltres tenen un valor real però que el receptor pot convertir-lo en un valor comercial. Hauríem de tenir molt clar a canvi de què ho fem i quin consentiment donem per la seva utilització. Quan les entreguem a un organisme públic, cosa que pot ser d’una gran utilitat per millorar les polítiques públiques, també hem de saber molt bé com i per a què s’utilitzaran, i exigir que hi hagi un retorn de transparència sobre la utilització, la limitació dels seus àmbits i el temps garantit de destrucció.

      1. Els segons: Que no deixin de recollir dades que els puguin donar un bon coneixement de la situació dels ciutadans i els permetin  millorar la situació sobre tot en cinc àrees: la sanitària, les desigualtats socioeconòmiques, les necessitats educatives, les oportunitats personals i la seguretat. Però que es comprometin a una continuada informació sobre objectius i resultats, que organitzin uns mecanismes de control parlamentari i ciutadà que  serveixi també per vigilar i garantir la no utilització de les dades per un control dels ciutadans en altres àmbits que atemptin contra la seva llibertat o els seus drets, com sabem que ja passa en molts països.
      2. I les empreses: Que acceptin un major control de la seva gran capacitat d’actuació al aprofitar la disponibilitat i la mobilitat de les dades, i que no s’afegeixin hipòcritament a la processó dels que, amb tota raó, denunciem el perill del “gran hermano polític” xinés,  quan elles, amb tanta o més dimensió, però també sense possibilitat de control democràtic, s’estan convertint en els campions d’un anomenat “capitalisme de vigilància”.

Joan Majó, enginyer i ex ministre
Membre del Patronat d’Acció Solidària Contra l’Atur