Aquesta és una polèmica que fa ja algunes dècades que ha estat viva, sobre tot a nivell ideològic, però que la crisi ha posat al centre de moltes preocupacions personals i de moltes discussions polítiques. Hi ha gent que es preocupa, amb raó, per si seguirà tenint una feina segura, o si seguirà havent-hi feina per a tots; hi ha pares i mares que sospiten que potser els seus fills o els seus néts hauran de viure pitjor que ells, al contrari del que ha passat fins ara; i hi ha fortes controvèrsies polítiques sobre si el creixement del PIB és la millor mesura de la bondat d’una certa política econòmica. És clar que polèmica ja ha passat del món intel·lectual a les nostres vides, i cal que ens aclarim.

La resposta a la pregunta del títol només pot ser una: Depèn…! Depèn de moltes coses, però jo només en vull analitzar ara dues. Depèn de què entenguem per creixement, i depèn de quines siguin les característiques del creixement.

  1. Què ha de créixer? Des de fa temps, ens hem acostumat a mesurar el creixement d’una societat, d’una economia, o d’un país, seguint l’evolució del seu producte interior brut. El PIB mesura, en termes monetaris, el total de la riquesa generada en el país, i que es distribueix en forma de rendes salarials i rendiments del capital entre els seus habitants. El PIB per capita, o Renda per càpita, surt de la hipòtesi teòrica que la distribució fos totalment igualitària.Abans de parlar de la distribució, toco un aspecte previ.El creixement de la renda ha estat un element fonamental per millorar el benestar, però l’objectiu final no pot ser la renda si no el benestar, i hi ha evidències de que no existeix una correlació matemàtica entre renda i benestar. Això, al menys, per dues raons: En primer lloc, perquè la capacitat d’accedir, a través del mercat, a béns que augmentin el nostre benestar, no depèn només de la renda de que disposem, si no també del preu dels béns (és a dir, de l’IPC); i també perquè alguns dels components del benestar no es compren si no que s’obtenen per camins no mercantils (amistats, qualitat del aire, confiança en la justícia, salut, oportunitats… )Aquesta reflexió hauria de permetre establir dos objectius complementaris, de naturalesa ben diferent, a més de l’actual obsessió per el creixement del PIB. Per una banda, la millora de l’eficiència en les activitats de transformació i utilització dels recursos, que podria representar una disminució de preus finals molt superior a la possible disminució del PIB que podria suposar. I de l’altra banda, una millora de la qualitat de les institucions públiques que tindria un fort impacte en l’augment del benestar de les persones.
  2. Creixement desigual. L’aspecte més escandalós de la evolució de l’economia espanyola, els quinze anys abans de la crisis, va ser l’important creixement del PIB (el més alt de la UE), amb el simultani i continuat augment de les desigualtats. Es pot dir que va ser un creixement equivocat basat en l’especulació, el malbaratament i l’endeutament. És una mostra de que no tot creixement és bo, i n’estem pagant les conseqüències. Em sembla prou clar que puc afirmar que una condició imprescindible per qualificar positivament un creixement és que l’augment de la renda per capita sigui paral·lel a una reducció de l’índex de desigualtat, a base de regular el mercat i de redistribuir fiscalment. Això no representa només un desig de justícia social, si no també la necessitat de millorar la cohesió social i la qualitat del capital humà, com a principals factors de tranquil·litat i de competitivitat, de cara al futur.No ens podem quedar tranquils veient com, en un recent estudi de la Comissió Europea, Catalunya apareix com la 58a regió europea en el PIB per capita, però baixa al lloc 165 en l’IPS (Índex de progrés social) que avalua molts d’aquests altres aspectes no monetaris que he apuntat.

En resum:

  1. El creixement és bo però no sempre.
  2. L’estancament del PIB, o el seu decreixement, pot no ser un escenari a evitar.
  3. És evident que cal un decreixement en la utilització dels recursos limitats.
  4. La eficiència en l’activitat econòmica, la qualitat de les institucions, la millora del capital humà, i la reducció de les desigualtats, son els quatre eixos que han de complementar, o fins i tot substituir, l’actual obsessió per el creixement del PIB.

Joan Majó, enginyer i ex ministre.