Allò que hem aprés

O, potser, allò que hauríem d’haver aprés!

Aquestes darreres tres dècades, hem viscut uns quants ensurts de tipus econòmic, financer, climàtic o sanitari, que d’una manera o altre estant tenint, arreu, efectes en el món de la política. Tot plegat ens fa veure que el sistema econòmic mundial està entrant en una crisi i que hem de iniciar una nova etapa. Voldria comentar sense aprofundir massa alguns d’aquests reptes, ja coneguts però no prou assumits com a greus i urgents, tot insinuant algunes línies d’actuació en algun d’ells.

  • No hi cabem tots. Començo per aquest perquè està molt d’actualitat per la trobada de Glasgow, i perquè és urgent. La lliçó que suposa és fàcil de resumir: el planeta Terra no pot sostenir l’actual població humana sense escalfar-se perillosament i sense esgotar alguns dels seus recursos. Encara menys, si el model de vida i de consum que ara tenim uns 3.000M de persones, fos adoptat per els més de 7mM que hi vivim; i encara molt menys si la població creixés cap als 9mM com algunes previsions indiquen. Evidentment, algú podria dir que el que cal és reduir la població, però aquesta és una pura utopia. Les polítiques públiques i els comportaments privats han de virar urgentment cap a reduir el consum de recursos naturals millorant el seu aprofitament, cap a reduir tot el possible els residus, i cap a eliminar les emissions de gasos produïts per la combustió de carburants fòssils. Hem començat, però és clar que massa poc a poc..
  • Benestar amb accés a serveis i no amb possessió de màquines. En l’etapa industrial, la facilitat de fabricar eines transformant minerals a base de molta energia, ha fet que una part important del nostre benestar l’aconseguim amb l’apropiació i la utilització d’aquestes eines. Ara veiem que aquest costum ha d’anar derivant cap a més accés a serveis personals i col·lectius, tant de cura personal com d’altres ajuts. Una part creixent de serveis suposaran una major utilització de tecnologies de la informació. Els ràpids progressos en aquest tipus de tecnologies ens permetran avançar molt ràpidament en aquest canvi, però alhora hem de tenir molt clar que, sense unes precaucions adequades, aquest pot ser un nou element de desigualtat entre persones. Ja hem pogut veure augments de desigualtat d’oportunitats, així com problemes que afecten la intimitat personal i la manipulació de la informació. Cal una regulació.

“Recentment hem sortit de les crisis econòmiques recuperant el creixement del PIB però augmentant les desigualtats, augmentant la pobresa i permeten l’acumulació per part de les capes altes de la societat.”

  • Promoure els canvis, però reduint alhora les desigualtats. Si els processos que permetin posar en marxa els canvis, no comporten en paral·lel una progressiva disminució de les desigualtats personals i territorials, en relació amb l’accés als recursos, a les oportunitats i al benestar, la transició serà impossible per els lògics enfrontaments que suposarà. Hem vist com recentment hem sortit de les crisis econòmiques recuperant el creixement del PIB però augmentant les desigualtats, augmentant la pobresa i permeten l’acumulació per part de les capes altes de la societat. Ha tingut la culpa d’aquest fenomen la continuïtat de les polítiques neoliberals que es van imposar en els darrers anys del segle passat, i que no s’han revisat tal com caldria. El resultat és la inestabilitat financera, les migracions i una gran desafecció política. Tots tres fenòmens crearan dificultats els propers anys si no es revisen a fons les polítiques econòmiques per tornar a un procés de creixement estable i socialment just i solidari.
  • Qui ha de pagar el cost. Estem veient que per evitar el que pot passar ens caldran molts diners i es necessitarà un gran augment de responsabilitat per part de persones, d’empreses i de governs. Cal per tant fer uns acords a nivell global, ja que el problema és global i la solució també ho ha de ser; acords per decidir què es fa, com es fa, i com es paga. No cal ni dir que els països que tenen més alts nivells de renda i de consum, que ja fa temps que generen residus i emissions, junt amb aquells que han tingut, i aprofitat, un major control de recursos minerals i energètics, son els que hauran de fer més esforços i ajudar als altres assumint parts importants dels costos de les polítiques. Com que una bona part del problema surt d’un model de consum personal que ja no és sostenible, tots haurem de revisar les parts supèrflues del consum i les grans ineficiències que comporta. Atacant aquests dos aspectes, i incorporant elements cooperatius i noves tecnologies, segurament pot no suposar una disminució notable del benestar.

“Una bona part del problema surt d’un model de consum personal que ja no és sostenible, tots haurem de revisar les parts supèrflues del consum i les grans ineficiències que comporta.”

  • Recuperació del creixement. Sentim aquests dies que tornem a créixer. La noticia en principi és bona ja que significa un cert control de la pandèmia. Però hem de ser molt curosos en com creixem i en qui és el que més creix. Si el nostre creixement, ajudat sobre tot per l’augment del consum, no té en compta el que ha passat, podem estar tornant a alimentar la sostenibilitat. Hauríem d’orientar responsablement el nostre consum tenint en compta el que hem vist i les noves eines disponibles. Crec que hem aprés prou.

Els governs, i tots nosaltres, hem d’orientar l’activitat econòmica de forma que aquest creixement serveixi per reduir les desigualtats en l’interior dels països i fent que els països no desenvolupats rebin ajuts que permetin als seus ciutadans millorar sobre tot la salut i els coneixements, oferint-los oportunitats d’una vida digna.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre
Patró de l’Acció Solidària Contra l’Atur
Novembre 2021

Share This