Se m’ha demanat que fes un balanç de l’any que està acabant. Ho faig amb gust però amb dues precaucions. Sé que ha estat un any intens i convuls tant aquí com arreu, que permet més d’un relat en funció de la perspectiva legítima de cada observador; el que trobareu és el meu. I com que l’escric abans del dia 21 i no veig prudent fer cap balanç del problema català. Com que crec que el que és important és mirar al futur tot analitzant el passat, el que segueix vol aportar algun diagnòstic sobre l’any 18 i unes reflexions  sobre lliçons que penso que hauríem d’haver aprés de cara a orientar el 19 i següents…

Per a mi hi ha cinc grans trets que caracteritzen l’any:

  1. S’ha continuat comprovant que, en contra del que vàrem gaudir la segona meitat del segle XX, el model econòmic actual ha fet que el creixement no hagi millorat la situació social si no que ha continuat augmentant les desigualtats.
  2. S’ha fet evident que les dificultats de sostenibilitat degudes a la contaminació i l’escalfament global son més preocupants del que semblava fa uns anys i que les mesures, insuficients, pactades per evitar els seus perills, no només no es compleixen si no que s’estan qüestionant en molts llocs.
  3. Hi ha hagut un augment de preocupació i de indignació en capes molt amples de la societat per la situació present, i de por per les perspectives personals de futur, conseqüència dels dos punts anteriors; sobre tot del primer, però també de la major percepció del segon.
  4. Aquest malestar ha provocat que s’hagin intensificat corrents perilloses en el camp de la política: L’enyorament d’etapes anteriors i la voluntat de recuperar-les (Brexit); el replegament cap a espais sobirans més petits i el rebuig cap als “altres” (proteccionismes en lo econòmic i nacionalismes en lo polític).
  5. Una desconfiança generalitzada en les actuacions dels polítics (desafecció transversal), i un aprofitament d’aquestes situacions per part de grups polítics radicals, populistes, i en molts casos antidemocràtiques, que han pogut fer un ús demagògic de la gran llibertat desregulada d’espais per la creació i distribució de la informació.

Tres reflexions que formen part del meu balanç personal.

No podem continuar amb unes dinàmiques econòmiques que milloren les xifres macro però que empitjoren l’equitat social. Això vol dir que hem de construir poders polítics democràtics més socials i que tinguin prou dimensió demogràfica i siguin prou forts per poder imposar-se  a l’enorme força del mercat financer mundial.  Això no es farà reconstruint o recuperant petites sobiranies, si no creant entitats polítiques que agrupin els estats nació, i que alhora estimulin i respectin la diversitat i la  pluralitat interna.

Encara que pugui semblar una expressió truculenta, és cert que estem posant en perill la sostenibilitat del planeta i la seva capacitat d’acollir una població que vagui augmentant contínuament. Cal que revisem la nostra relació amb la natura i molt especialment en els camps energètic i del reciclatge. Aquí també calen solucions globals per uns problemes globals, i no serà possible amb petites polítiques estatals. També hem vist com, tant les conseqüències del canvi climàtic com les mesures per evitar-lo, tenen guanyadors i perdedors, i per tant calen accions complementàries per compensar a aquest darrers.

Joan Majó

Cal, finalment, repensar els mecanismes de la política i orientar  l’actuació dels gestors públics, per tal de dirigir-la sobre tot a la solució de tres grans problemes: aconseguir que la justícia social avanci simultàniament amb el progrés econòmic, assegurar la sostenibilitat futura del sistema, i reformar els mecanismes de participació democràtica en el nou context digital per evitar les actuacions polítiques curtes de vista, i per poder escoltar millor la voluntat popular, evitant així que la participació es converteixi en una enganyifa.

Joan Majó, enginyer i ex ministre.

Article publicat el 24/12/2018 a Via Empresa.