El cercle d’economia, les crisis i Europa

El cercle d’economia, les crisis i Europa

Des d’un obligat confinament, he seguit amb satisfacció la recent Reunió del Cercle d’Economia. Satisfacció per l’encert de posar l’enfocament d’aquest 2022 ple de crisis, en la seva dimensió europea, i en el paper de la Unió Europea per ajudar a trobar sortides. Els felicito!

I satisfacció per molt del que he escoltat, ja que m’ha semblat que es respira un ambient que permet preveure que, una vegada més, el procés de construcció d’Europa farà un pas important endavant, en la creació de noves eines supraestatals imprescindibles per fer front als actuals reptes. No puc amagar un aspecte personal, ja que, havent treballat a la Comissió la primera meitat dels 90 (una època creativa i accelerada amb els Delors, Mitterrand, Kohl, Gonzalez…) i havent vist l’important estancament dels següents 20 anys, el que està passant els darrers dos o tres em ressuscita records i em dona esperança. Hem de reconèixer que el comportament de les institucions de la UE en la crisi sanitària, en les seves repercussions econòmiques i socials, i en les conseqüències de la invasió d’Ucraïna, han estat molt útil per tots els països membres i permet esperar un futur diferent.

Vull només comentar dues línies de treball que penso que hem d’establir i que tenen una característica important: són necessàries per sortir de les actuals crisis, i poden millorar la situació de tots els països europeus, ajudant-los a construir una Europa més preparada per les futures etapes de la globalització.

  1. Transició energètica. Evitem que s’entengui la transició com un simple canvi de combustible (del fòssil al renovable), ja que tan important com això és la reducció del consum, d’acord amb l’eficiència que suposa disminució de demanda, i a l’autoconsum que suposa menys dependència. A causa de les diferències entre països d’Europa cal millorar la seguretat en el subministrament a través de la solidaritat energètica, i això implica l’establiment d’una política energètica europea que inclogui harmonització de preus, intercanvis entre països i infraestructures de connexió. Europa és un espai molt densament poblat, i amb relativament pocs recursos energètics, fet que ha suposat una gran dependència històrica dels combustibles procedents d’altres àrees. Cal fer una transició que redueixi aquesta fragilitat amb utilització de noves energies, i que alhora tingui en compte possibles noves dependències com la disponibilitat de semiconductors o de nous minerals per construir plaques fotovoltaiques o bateries. Això demana esforços en vàries àrees com la creació de coneixement, la generació de tecnologia, i la fabricació local  d’eines i productes que ens caldran.
  1. Organització política, seguretat, i relacions externes. No hi ha cap dubte que la coincidència d’un seguit de crisis en pocs anys està provocant, i fent necessari, el replantejament del model de globalització que hem viscut les darreres dècades, amb unes noves relacions de poder global, i noves interrelacions entre els que el compartiran. Es va acabar la llarga etapa postguerra, dels “dos pols” (EUA. i la U. Soviètica) amb el fracàs rotund d’aquesta i el creixement, per una banda, del paper Xinés, i per l’altre de la UE, reduint la seva necessitat de protecció per part del EUA. que ha quedat ara situada a l’OTAN.  És difícil detallar com es podria configurar, però crec que podem plantejar-nos un escenari de “tres pols” (EUA., XINA i la UE.), tenint clar que el primer i el tercer serien una parella de fet. Per poder arribar a l’objectiu, hem d’avançar en dos camins paral·lels que esquematitzo:
  • En el camp socioeconòmic, la vida dels ciutadans d’Europa ha d’estar basada en la llibertat, el benestar, la convivència democràtica i la seguretat personal i col·lectiva. Les eines per aconseguir-ho són: un gran esforç en la creació i repartiment de coneixement i d’aptituds per a tots al llarg de tota la vida, un sistema econòmic que creï valor real i el distribueixi equitativament, un benestar basat en l’accés a serveis més que no pas en l’apropiació d’eines materials, un creixement en totes les activitats col·laboratives tant privades com públiques, i una adequada protecció tant front a la insostenibilitat ecològica com als perills d’inseguretat. Això significa educació, salut, tecnologia, productivitat, aprofitament de recursos, consum responsable i col·laboració en l’àmbit global.
  • I en el camp polític, la UE, ha d’avançar seriosament des de l’actual Tractat entre Estats Sobirans a una  nova Unió Política de caràcter Federal que elimini la necessitat de la Unanimitat. Hem de saber trobar uns bons equilibris entre Unitat i Pluralitat, entre Llibertat i Solidaritat, i entre Autonomia i Col·laboració. Si no es reforça l’actual pes i nivell de lideratge de la UE, el paper dels seus Estats Europeus serà totalment marginal, i provocarà  en els seus ciutadans una voluntat equivocada de replegament i un progressiu desmembrament, com ja hem començat a experimentar. Hem de deixar de ser un gran gegant econòmic, però un nan polític. No podem seguir badant. Crec que s’està comprenent.
  • Acabo dient que els fets recents no deixen clar si Rússia formarà part d’aquest possible tercer pol, com alguns pensaven, o es convertirà en una petita part del pol Xinés. Els propers mesos ens ho diran.

     

    Joan Majó, enginyer i exministre. Maig 2022

    El món de Banin: una pastisseria integradora

    El món de Banin: una pastisseria integradora

    Oumelbanine Segnor ha decidit emprendre i ha obert El món de Banin: obrador – cafeteria per a la producció de productes de pastisseria, rebosteria i menjar basat en la gastronomia marroquina a Sant Cugat del Vallès. Ella mateixa ens ho explica.

    Com vas començar aquest projecte?
    Jo sempre he treballat de pastissera, és el meu ofici. Ja al Marroc treballava en la pastisseria familiar a Tànger. Vaig venir a Espanya amb els meus fills, un té síndrome de down. Una vegada a Espanya he treballat deu anys en la Fundació Ared com a pastissera. Sempre m’ha preocupat el futur del meu fill amb síndrome de down, i a mesura s’ha anat fent gran cada cop més. Per això he decidit emprendre i tenir el meu propi negoci, per a ajudar-lo a ell a aprendre un ofici i tenir un treball, i així l’integro en el món laboral. Durant uns anys el puc preparar i formar.

    Què és El món de Banin?
    És una cafeteria, pastisseria i més endavant començaré amb una línia de menjar per a emportar. He inaugurat el 13 d’abril, però just vaig obrir per setmana santa, i anem a poc a poc. Ara com ara elaborem dolços àrabs i mediterranis, entrepans, pa, menjar sota comanda, a més d’oferir cafès, tes i refrescos.

    Firma del proyecto

    Signatura del projecte

    Quins passos has seguit per emprendre?
    Vaig deixar el treball en la Fundació Ared, i VAE – Voluntaris en Assessoria Empresarial m’han ajudat a fer els diferents tràmits, el pla d’empresa i tots els passos necessaris. De vosaltres em van parlar des de la Fundació Ared, que també m’han ajudat amb tot el procés. A Acció Solidària Contra l’Atur m’he trobat molt bé i molt atesa. M’heu ajudat molt

    Quins conells donaries a persones que volen emprendre?
    El més difícil de decidir emprendre és per a mi tota la burocràcia, el procés d’obrir un negoci. Els tràmits han estat molt complicats, com el traspàs, el lloguer, etc. Cadascun té la seva actitud, coneixements i idees, però jo a persones que estan pensant si emprendre els diria que ho fessin i ho provessin. No puc explicar tota la meva experiència, ja que encara tinc moltes coses per fer, és molt recent l’obertura.

    Amb tot, una vegada presentat el cas a la comissió d’avaluació de préstecs d’Acció Solidària Contra l’Atur i donat el vistiplau a la viabilitat del projecte, hem acordat concedir un préstec sense interessos 5.200 € per a adquirir mobiliari i petita maquinària. Amb aquest projecte s’han creat 2 llocs de treball.

    Si vols prendre un dolç marroquí pots anar a:

    El Món de Banin
    C/ Vallseca 124-132, local 4
    Sant Cugat del Vallès

    1r de maig: les reivindicacions pendents

    1r de maig: les reivindicacions pendents

    Des de l’any 1886 se celebra la data del 1r de maig, com a Dia Internacional dels Treballadors. És una data que recorda la vaga iniciada a Chicago als Estats Units, l’1 de maig de 1886, per aconseguir la jornada laboral de 8 hores. A conseqüència de la vaga i de la lluita van ser executats diversos sindicalistes.

    Des d’aquella data el món i el món del treball s’han transformat profundament. En aquells anys es treballava set dies a la setmana i ho feien també dones i nens. L’única protecció era una llei que prohibia fer feina més de 18 hores al dia. Les condicions del treball eren esgarrifoses. Sortosament, les coses han canviat sensiblement, però encara en moltes parts del món són escandaloses. A la UE el treball està molt protegit, però hi ha disfuncions, especialment en alguns països.

    Una qüestió a resoldre és disposar d’un model econòmic que creï ocupació per a tothom. Avui l’atur a la UE és del 6,2% de la població activa; és una xifra raonable propera a l’anomenat atur tècnic. En canvi, a Espanya, l’atur, malgrat haver millorat, continua essent molt elevat, el 13,3% de la població activa i a Catalunya també encara és massa alt, el 10,2%. Més enllà de la gravetat de l’atur, el problema més gros és la creixent precarietat del treball que moltes vegades condemna a molts treballadors a l’exclusió social. L’exclusió social ve de lluny: la injusta distribució de la renda, l’atur perllongat, la precarietat laboral, les remuneracions insuficients, la manca d’habitatge públic i en general, l’infrafinançament dels serveis públics a Catalunya.

    Les grans transformacions econòmiques i socials que en les darreres dècades s’han produït afecten de ple al mercat laboral. Com a grans canvis podríem destacar la globalització dels mercats, el canvi climàtic, la transició energètica, la digitalització o la permanent revolució tecnològica. Per si no fos suficient, periòdicament sorgeixen crisis que generen disrupcions a l’ocupació. La crisi econòmica de l’any 2008, la pandèmia de la Covid i ara la guerra a Ucraïna, en són uns exemples. Tanta incertesa i tant canvi fa que molts llocs de treball desapareguin o esdevinguin obsolets, mentre se’n creen d’altres nous; però els que perden la feina, no sempre, els és fàcil reciclar-se per poder ocupar llocs de treball que exigeixen l’ús de noves tecnologies.

    Les reivindicacions en el Dia Internacional dels Treballadors, 1r de maig, continuen vives. S’ha de reivindicar el dret al treball digne, a crear ocupació, la millora de les condicions de treball, disminució de la precarietat, formació general i professional permanent, protecció social i pensions dignes. I al mateix temps, cal reivindicar una distribució més justa de la riquesa que disminueixi la desigualtat social, així com transformar el model de societat de manera que tothom pugui progressar. Semblarà una quimera, però com s’ha demostrat en el món del treball moltes reivindicacions que al seu dia van ser considerades utòpiques finalment han esdevingut una realitat.

     

    Francesc Raventós
    Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

    La UE en perill?

    La UE en perill?

    “La UE és encara el primer mercat del món. Però té una gran escassetat de productes naturals, alimentaris, minerals i energètics.”

    Sóc una persona que acostuma a mirar el futur amb optimisme. Ho dic perquè en aquests moments estic preocupat per la UE i m’agradaria ajudar a prendre més consciència de la situació, i a buscar camins de sortida de la crisi actual sabent, com sí que continuo creient, que tota crisi porta problemes, però també obre oportunitats per aprofitar. Ni cal, ni tinc espai, per analitzar novament les dimensions de la crisi (ecològica, social, econòmica, sanitària…) Em vull centrar en la seva dimensió política, de dificultat de funcionament de les institucions democràtiques, del futur del poder global, i d’empatia dels ciutadans amb els seus governs. El que vivim els darrers mesos i dies, em porta a un enfocament concret: europeu i polític.

    1. La guerra i l’extremisme. La reutilització de la guerra com a eina per resoldre conflictes geopolítics (Ucraïna), les conseqüències d’aquest fet sobre els nous equilibris mundials de poder (Xina), l’augment dels règims autàrquics pretesament democràtics (Rússia), la pèrdua de valor de la participació ciutadana en les democràcies a causa de la manipulació de la informació que hi circula (EUA), el desmembrament de la UE (UK), i el creixement dels extremismes (Hongria, Polònia, França, Espanya), són fenòmens que justifiquen aquesta preocupació.
    2. La crisi contemplada des de la UE. Les autoritats de la UE, els governs dels Estats, i els seus ciutadans, han d’analitzar alguns perills que tenen al davant. La majoria ja existien, però estaven amagats i ara s’han destapat; altres s’han agreujat, i alguns altres són nous. Explico els més importants, que tenen conseqüències en la política. Europa, encara que tingui una població molt reduïda respecte d’altres àrees, és encara el primer mercat del món. Però té una gran escassetat de productes naturals, alimentaris, minerals i energètics. Les conseqüències d’aquesta debilitat, que en altres èpoques es compensava amb les colònies, repercuteixen en les seves relacions exteriors i impedeixen que pugui ser un dels primers poders globals. El que està passant aquests darrers anys obliga a prendre mesures polítiques al respecte. La manca de recursos naturals es pot suplir amb tecnologia, però Europa ha perdut el lideratge en la creació, la utilització, i l’explotació de les noves tecnologies i això ha reduït la competitivitat de la seva economia. Per altra banda, ha comès l’error de deslocalitzar una part massa important de la seva activitat productiva i dependre del bon funcionament de les cadenes globals de producció. Són dues debilitats que cal revisar políticament.La dimensió dels països de la UE és massa petita amb relació a països com EUA, Xina, Índia, Brasil, o fins i tot Rússia. La unió comercial, i la inacabada monetària de la UE actual, no permet pas tenir eines per poder jugar el paper polític que ens correspondria en l’àmbit global, d’acord amb la nostra dimensió econòmica. Aquests darrers temps ho hem vist clarament i hem hagut de jugar un paper residual com a Estats i un paper subordinat com a Unió. Una part important del que havia estat el llegat històric europeu en els camps cultural (valors humans i solidaritat), social (igualtat i estat del benestar), i polític (democràcia i participació), s’està posant en qüestió internament i deixem de ser un mirall de cara enfora per a països que accedeixen a nous nivells de benestar.
    3. La crisi interna a la UE. La història de l’actual UE va ser una història de progrés i de millora fins ara fa uns 30 o 40 anys. Però hi ha alguns processos interns que estem vivint després, i que els problemes recents han posat de manifest, que estan a l’origen del què ens passa, i que no estem abordant amb prou decisió. En cito tres dels més importants. Hem deixat que el PIB/càpita anés creixent en paral·lel amb les desigualtats, el que ha fet canviar en moltes persones una sensació de bones perspectives de futur en una d’incertesa, preocupació, i manca de confiança en els que governen i fins i tot en el mateix sistema. Això alimenta la política com enfrontament, i els extremismes. Hem permès que dins de la UE poguessin conviure règims polítics clarament democràtics amb altres que no amaguen la manca de respecte als drets humans, la no separació de poders, la tolerància a la corrupció i la no transparència. Hem pràcticament renunciat a la constitució d’una Unió Política (per mi de caràcter federal), i hem quedat en una situació intermèdia que limita els poders estatals i no apodera suficientment a la Unió, sent la raó de moltes de les debilitats.
    4. Futur. Recordant una dita coneguda, “… la UE es construeix sempre gràcies a les crisis…” espero que l’actual permeti avanços importants. He de dir que després de dues dècades d’estancament, hem vist aquests darrers dos anys algunes iniciatives fortes en les bones direccions. Els patiments, les preocupacions i les desgràcies viscudes, podrien tenir almenys alguns resultats positius. Esperem-ho.

     

    Joan Majó, enginyer i exministre. Abril de 2022

    Per Sant Jordi celebrem i reflexionem

    Per Sant Jordi celebrem i reflexionem

    Catalunya va liderar la creació d’ocupació en el conjunt de l’economia espanyola durant el mes de març, segons les dades actualitzades pel Govern a principis d’aquest mes d’abril. Malgrat aquest fet, no hem d’oblidar que portem encadenant dos mesos, febrer i març, sense gairebé reduccions de l’atur. Efecte atribuït al context internacional derivat de la guerra a Ucraïna?

    En D. Sam Abrams, poeta, traductor, crític i assagista nord-americà establert a Catalunya als anys 70, ha fet arribar a la Fundació Acció Solidària Contra l’Atur la seva pròpia reflexió sobre aquest tema.

    Gràcies D. Sam Abrams!

    Una manera, n’hi ha moltes més, de correspondre al seu amable gest és compartir les seves paraules. I el millor moment, és fer-ho a les portes de Sant Jordi.


     

    Aquest any commemorem el centenari de la publicació del primer llibre de poemes de Tomàs Garcés, Vint cançons, editat pel seu amic i company poeta, Joan Salvat-Papasseit, a la Llibreria Nacional Catalana, el 20 de desembre de 1922.  A partir de l’aparició Vint cançons Garcés va anar consolidant la seva trajectòria de poeta amb la publicació d’onze llibres més donats a conèixer entre 1924 i 1985, només vuit anys abans de la seva mort.

     

    FONT: Tomàs Garcés, El caçador, Barcelona, Editorial Selecta, 1947.

    Font: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues.

     

    El poema que us ofereixo per celebrar la Diada de Sant Jordi és «El caçador» de Tomàs Garcés, un poema que pertany al llibre del mateix títol, El caçador, publicat a Editorial Selecta l’any 1947, durant l’etapa més fosca i dura de la dictadura franquista.  El caçador va ser el primer llibre que Garcés va publicar després de la Guerra Civil.  De fet, era el primer llibre que havia publicat després d’El senyal de 1935.  El caçador, doncs, havia trencat el silenci poètic de Garcés durant dotze anys.

    Els anys de la guerra i la primera postguerra van ser anys molt durs per al nostre poeta.  Per catòlic i afiliat a el partit Unió Democràtica, s’havia exiliat amb la seva família entre 1936 i 1939.  En tornar al país va haver de començar des de zero per a reconstruir la seva carrera professional d’advocat i la seva carrera vocacional de poeta.  En creuar la frontera va trobar un país completament devastat.  Al pròleg d’El caçador, signat el 1944, Garcés en dóna un testimoni ben exacte si sabem llegir entre línies:

    «Vivim en un món tempestejat.  Ara que és destruïda tota dolcesa sabem que hem estat feliços.  Però ha estat veure cremar els temples de la fe i enderrocar les creus de terme.  Hem vist els arbres sota el quals palpitava el nostre cor arrencats de soca-rel per la tramuntana.  La nostra terra ha quedat més llisa que la palma de la mà.  Els seus paisatges i el seu cel ens han semblat de sobte deserts i sense alè.  Perquè hi ha hagut amputacions cruels, i sota pretext d’esclarir els arbres ens han devastat la selva.  El mirall és a bocins.  Qui el refarà?  Les flors són només un record dels rams que ens perfumaven l’ànima.»

    Al paràgraf següent, Garcés fa un prec des del fons de la seva ànima:  «Déu faci que aquest perfum no ens deixi mai.  I qui sap si un dia tot es posarà a palpitar harmoniosament altra vegada.  Escric aquestes ratlles en un erm, en un serrat de Cerdanya.  El món calla.  Ni un ocell, ni un oratjol.  Però quan he deixat caure el braç, amb fatiga, a frec d’un escardot calcinat que hi ha a la meva vora, del mig de les espines ha sortit, jubilosa munió, un vol de papallones.»

    Aquestes dues cita ens forneixen del rerefons contextual per entendre les intencions  d’El caçador, tant el llibre com el poema que porta el mateix títol.  El caçador és el llibre on Garcés reprèn la seva veu poètica, la seva carrera poètica.  És a dir, envoltat d’un panorama desolador i tràgic de destrucció, Garcés s’esforça per trobar motius de celebració de la vida i de la veu lírica que canta la continuïtat de la vida.  Certament, un gest ben valent i coratjós.

    El nostre poema, el poema «El caçador», que enceta el llibre subtilment és una declaració encoberta de principis contra la guerra i la devastació i, al mateix temps, un cant a la vida.  És una octava de vuit versos decasil·làbics, si descomptem el sisè vers que és un vers més curt, un octosíl·lab que intenta imitar la «breu escopetada» del «caçador cansat» del vers anterior.

    La primera meitat del poema, els primers quatre versos, evoquen d’una manera matisada, bella, harmoniosa i profundament musical el pas de l’estiu a la tardor.  En l’ambient, a banda de la bellesa sensorial, el poeta detecta «tendreses moridores» perquè «l’estiu se’n va».  Tot això significa que la mort és un aspecte natural i normal de la vida i l’hem d’acceptar com a tal, encara que ens provoqui una certesa tristesa el clar sentit de la pèrdua.  Però, tal com hem dit, és un fenomen plenament normal i natural.

    La segona meitat del poema, els darrers quatre versos de l’octava, se centren en la figura del caçador.  El caçador representa la mort abrupta i brutal causada per la violència de l’home.  Una sola bala descarregada de l’escopeta del caçador té un resultat realment terrible:  «trenca a bocins el vidre clar del cel».  I la trencadissa del cel, al seu torn, té unes conseqüències també terribles:  «sobre el món les flors del cel escampa».  Les «flors del cel», naturalment, són els ocells.  És a dir, una sola bala descarregada contra el cel és capaç de fer caure de cop, sobtadament, tots els ocells del cel.  Queda claríssim que tot és una exageració, un exageració al servei de ressaltar tot el mal que pot fer una sola bala disparada contra la vida i la natura.  Una cosa és la mort natural i normal del pas del temps i una altra cosa ben diferent és la mort antinatural provocada per l’home.  Aquí tenim una denúncia en tota regla contra la violència humana, que metafòricament és una denúncia contra la guerra.  Tot el poema, doncs, és un cant a la vida normal i natural i una denúncia contra tot allò que des de la violència conscient i programada de la humanitat atempta brutalment contra la vida.  La mort violenta és totalment antinatural.  I tot el poema projecta la seva llum vital i la seva ombra violenta sobre els continguts del llibre.  El caçador encarna la lluita entre la vida pacífica i la mort violenta que es resol a favor de la vida pacífica.

    I em sembla que la terrible guerra d’Ucraïna, malauradament, ens ofereix una bona ocasió per recordar aquest poema.

    Bon Sant Jordi!

     

    D. Sam Abrams

    Enderrocant muralles invisibles

    Enderrocant muralles invisibles

    En molts llocs el creixement econòmic no està millorant la cohesió social sinó augmentant les desigualtats, i això porta a noves conflictivitats.

     

    Aquest 2022 ha fet dos-cents anys de la creació de la “Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País“, una iniciativa civil que ha tingut molta activitat durant aquests dos segles, acompanyant els canvis en la nostra societat i recolzant iniciatives transformadores. Entre altres, va promoure l’enderrocament de les muralles que impedien el creixement de Barcelona. La Societat ha volgut commemorar aquest aniversari amb un cicle d’actes de reflexió i de participació que s’estan celebrant al llarg d’aquest semestre, a través de la seva “Tribuna Barcelona” amb el tema general d'”Enderrocar les noves muralles”. No entro en el contingut de tots els actes, ja que es poden seguir o trobar als webs de TB, de la SEBAP, o de La Vanguardia; però vull aportar unes reflexions concretes que fa temps que jo m’he fet i que se m’han reforçat al llarg del cicle.

    1. Objectius, eines i obstacles. Per aconseguir el progrés de les nostres societats i de tots els seus membres, hem de saber distingir clarament entre els tres tipus d’elements que podem qualificar amb cada una d’aquestes tres paraules, ja que davant de cada una d’elles hem de tenir actituds diferents. Hem de ser rotunds i persistents per apropar-nos als objectius, intel·ligents per perfeccionar i utilitzar bé les eines, i lluitadors per eliminar els obstacles, tal com vam fer amb les muralles que fa molts anys ens ofegaven… Crec que ara, de forma molt general, podríem resumir en una sola frase el nostre objectiu: un nivell de benestar acceptable i sostenible per a la gran majoria de la humanitat. No cal aprofundir massa per veure en la mateixa frase unes contradiccions evidents que es poden resumir també en dues paraules: insostenibilitat i desigualtat. Les comento.
    2. Insostenibilitat. El mateix dia que teníem el quart dels debats del cicle, titulat “L’accés al benestar”, es va fer públic un nou informe extremadament preocupant del panel creat per l’ONU amb mesures per tal d’evitar una “catàstrofe climàtica”. Jo el resumiria dient que el model de vida i de consum que estem utilitzant ara uns 3 mil milions de persones és totalment impossible d’estendre a una població de 7 o 8 mil sense provocar en el planeta una situació insostenible, per esgotament de recursos, per excés de residus i d’emissions, i per canvis de clima. O canviem el model, o acceptem una gran desigualtat en l’àmbit planetari, o aturem el creixement demogràfic, i fins i tot provoquem un decreixement.
    3. Desigualtat. Tant o més important que la insostenibilitat de tipus ecològic que acabo de descriure, pot ser la de tipus social provocada per la no acceptació de les grans desigualtats existents actualment. Els augments de mobilitat de persones i de productes (fruit de la revolució industrial), i d’informacionsi coneixements (derivats de la revolució digital i la globalització), han provocat un augment de la presa de consciència general d’aquestes desigualtats, i auguren problemes de conflictivitat i confrontacions rellevants, tant en l’àmbit local com global.
      Vull ressaltar que per a mi, no es tracta d’aconseguir que totes les persones siguem idèntiques en un sentit matemàtic, perquè no ho som, sinó que hi hagi una real igualtat de drets i d’oportunitats, i que tothom tingui al seu abast les eines necessàries per construir el seu futur. Per altra banda, hem d’assegurar que tinguin capacitat per identificar i saber fer servir aquestes eines, i alhora la responsabilitat, o l’obligatorietat si cal, de no utilitzar-les per a finalitats rebutjables.
    4. El cicle i les meves conclusions. Amb aquestes idees al cap hem organitzat un cicle de 6 trobades i s’han identificat algunes noves muralles invisibles que impedeixen aconseguir els objectius. Hem parlat de l’accés al benestar, de l’accés al coneixement, d’un nou model econòmic sostenible, d’una nova industrialització, de solidaritat, i d’ètica empresarial. Vull concloure aquest article esquematitzant alguns convenciments personals i algunes preocupacions.

    Els convenciments: El creixement del benestar és l’objectiu fonamental i cal no confondre’l amb el creixement econòmic. L’actual model de creixement no permet la sostenibilitat ecològica ni un nivell acceptable de cohesió social. No ens podem pas plantejar un procés important de decreixement demogràfic. Hem de passar urgentment a un model de consum sostenible ecològicament. Té una importància primordial l’accés de totes les persones al coneixement i a la formació, en la primera etapa de la vida i al llarg de tota ella. Cal un augment de la responsabilitat personal i l’establiment d’una organització social i política que respongui a aquestes exigències.

    I les preocupacions: No hi ha prou consciència que ens estem acostant a un punt, a partir del que serà molt difícil evitar catàstrofes ecològiques importants. En molts llocs el creixement econòmic no està millorant la cohesió social sinó augmentant les desigualtats, i això porta a noves conflictivitats. La contradicció entre els interessos locals i els reptes globals fa molt difícil tenir els recursos necessaris per enfrontar-se a aquests darrers. Es troba a faltar més actuació per part dels ciutadans i dels governs per fer front a aquestes situacions. I, finalment, aquesta mancança és en gran part conseqüència de la desregulació de les darreres dècades que ha permès les grans concentracions de poder financer que estan passant per sobre dels poders polítics i desfigurant els règims democràtics.

    Cal enderrocar algunes muralles…

     

    Joan Majó, enginyer i exministre. Abril, 2022.

    Quan emprendre és l’única opció

    Quan emprendre és l’única opció

    Tradicionalment, l’interès per emprendre i el nombre de nous projectes emprenedors augmenta en èpoques de crisis o quan trobar un treball per compte d’altri es converteix en una meta impossible. Així ho reflecteix el Gender Entrepreneurship Monitor, informe anual que des de l’any 1999, publica els resultats d’una recerca sobre l’activitat emprenedora a tot el món. En algunes edicions, m’he sorprès descobrint que els països més emprenedors d’aquell any havien estat països considerats en vies de desenvolupament, com Uganda o el Perú per exemple.

    La realitat és que avui podem dir que les motivacions per a crear una empresa són molt variades: descobrir una oportunitat de negoci, tenir major autonomia, seguir una tradició familiar, generar impacte o crear-se un lloc de treball. Totes les motivacions són vàlides i totes comparteixen riscos semblants i factors clau d’èxit.

    La historia está llena de ejemplos en los que emprender es la única opción. La escritora inglesa Virginia Nicholson describe en su magnífico libro “Ellas solas” la historia de los dos millones de mujeres que perdieron a sus maridos en la Primera Guerra Mundial y que vieron así truncadas las vidas para las que habían sido educadas: convertirse en esposas, madres y amas de casa. Muchas de ellas decidieron reinventarse, crearon sus propias redes informales y aprendieron los rudimentos necesarios para poner en marcha pequeños negocios, solas o en grupo.

    La història està plena d’exemples en els quals emprendre és l’única opció. L’escriptora anglesa Virginia Nicholson descriu en el seu magnífic llibre “Elles soles” la història dels dos milions de dones que van perdre als seus marits en la Primera Guerra Mundial i que van veure així truncades les vides per a les quals havien estat educades: convertir-se en esposes, mares i mestresses de casa. Moltes d’elles van decidir reinventar-se, van crear les seves pròpies xarxes informals i van aprendre els rudiments necessaris per a posar en marxa petits negocis, soles o en grup.

    “L’economia d’un país necessita persones amb esperit per emprendre i decidides a generar activitat econòmica.”

     

    Una cosa similar va succeir durant la revolució sandinista a Nicaragua quan els homes van deixar les seves llars per a unir-se a la batalla; les dones van posar la seva creativitat a treballar, i, empeses per la necessitat de sobreviure, van crear petites empreses; algunes d’elles es van convertir amb els anys en florents negocis. Vaig conèixer a moltes d’elles i em vaig admirar davant la manera com havien organitzat les vendes, la producció, com havien buscat noms per a la marca dels seus productes i com havien creat equips de treball.

    En aquests casos d’emprenedoria per necessitat, les dones tenen un gran protagonisme. De fet, quan el Premi Nobel de la Pau, Muhammad Yunus va posar en marxa el Grameen Bank o Banc dels Pobres, amb l’objectiu d’oferir microcrèdits als emprenedors, va decidir enfocar-se a dones en zones rurals de l’Índia per a ajudar-los al fet que les seves famílies sortissin de la situació de pobresa en què es trobaven. Un petit préstec sense aval els anava a ajudar a crear un negoci; davant la seva sorpresa, Muhammad Yunus es va trobar amb l’agradable notícia que totes les dones retornaven els préstecs amb els petits beneficis que generaven, ja que volien que altres persones poguessin tenir la mateixa oportunitat que elles mateixes. La idea de Yunus aviat es va expandir a una gran multitud de països i es compten ja per milers les persones que, gràcies a algun Grameen Bank, han pogut convertir-se en emprenedors.

    Però no són només dones les que emprenen quan aquesta és l’única opció. Les ciutats europees estan plenes de persones, homes i dones que, davant la dificultat de trobar un treball per compte d’altri, busquen la manera d’assegurar-se uns ingressos amb els quals mantenir a la família. Són els propietaris de restaurants, els creadors de petites editorials, els fundadors de negocis de neteja de cotxes o els que decideixen aventurar-se en projectes innovadors, com l’obertura de pastisseries on oferir dolços i pastissos diferents.

    Darrere de totes aquestes històries hi ha trets i actituds comunes que expliquen l’èxit de les seves iniciatives. En primer lloc, tots ells comparteixen una gran confiança en si mateixos; són conscients que emprendre no és fàcil i que trobaran serioses dificultats en el camí, però saben envoltar-se de bons consellers i sobretot dels companys de viatge més apropiats. És cert que molts dels quals tiren endavant coneixen l’amargor d’algun fracàs, però saben aprendre del que els ha sortit malament i tornen a intentar-ho.

    “La realitat és que avui podem dir que les motivacions per a crear una empresa són molt variades: descobrir una oportunitat de negoci, tenir major autonomia, seguir una tradició familiar, generar impacte o crear-se un lloc de treball. Totes les motivacions són vàlides i totes comparteixen riscos semblants i factors clau d’èxit.”

     

    Afortunadament, des de fa ja un parell de dècades, la societat ha entès la importància d’ajudar a aquests emprenedors i ha creat institucions públiques i privades i posat en marxa iniciatives i mecanismes l’objectiu primordial dels quals és que aquests projectes incipients es converteixin en empreses sòlides, empreses que un dia podran passar a la següent generació, perquè així és com es construeixen les empreses familiars. És la nostra obligació com a societat ajudar-los i proporcionar-los sobretot el que més necessiten: assessorament, accés a xarxes d’emprenedors i a fonts de finançament i simplificació administrativa. Però el que realment necessiten és sentir-se orgullosos de la seva opció d’emprendre i per a això els mitjans de comunicació han de contar les seves històries i difondre el missatge que l’economia d’un país necessita persones amb esperit emprenedor i decidides a generar activitat econòmica.

    En aquests temps tan durs en què Europa es veu sacsejada per la terrible invasió d’Ucraïna per part de Rússia i la conseqüent migració de milions d’ucraïnesos, sabem que aquestes persones, que ho han perdut tot, necessiten amb urgència saber que trobaran més aviat que tard una manera de tornar a construir un entorn estable per als seus fills i la seva família. La nostra solidaritat s’està bolcant a proporcionar-los una llar, escolaritat per als nens, assistència sanitària i els recursos imprescindibles per a sobreviure. Però ells necessiten alguna cosa més; molts trobaran treball, i entre tots ells hi haurà els qui decidiran emprendre negocis semblants als quals tenien al seu país o simplement formaran grups per a crear noves empreses. Descobrirem aviat que podem aprendre molt d’ells, sobretot de la seva actitud i força, i sabem que és la nostra obligació ajudar-los en la seva nova aventura d’emprendre, ja sigui assessorant-los, ajudant-los en els diferents tràmits o creant xarxes de “business angels” que inverteixin en els seus projectes.

    Aquest article porta per títol “quan emprendre és l’única opció”, però hauria de ser un homenatge a tots aquells homes i dones que en un moment donat de les seves vides van decidir prendre les regnes del seu futur, perquè altres vies semblaven tancades, van ser valentes, van tenir iniciativa, van saber envoltar-se de persones que van creure en ells i van construir el germen d’un projecte que per a ells i les generacions que els van seguir van ser un gran motiu d’orgull.

     

    Eugenia Bieto

    Àcid Bar: un nou concepte d’entrepans

    Àcid Bar: un nou concepte d’entrepans

    En Max Ros, juntament amb dos socis més Jhaysson Mauricio Hoyos i Marc Soler han decidit emprendre i obrir Àcid Bar a Sant Cugat del Vallès. Ens explica tot el projecte en Max i de com els hem ajudat amb un préstec sense interessos.

    Com vau començar amb aquest projecte?
    Tots tres fa més de deu anys que treballem en l’àmbit de l’alta restauració. Ens coneixíem per bandes paral·leles, per haver estudiat o treballat junts. Finalment, van coincidir tots tres en un restaurant. Jo sempre he estat a la sala i ells dos a la cuina.
    Els tres teníem feina, però amb la pandèmia de COVID vam patir moltíssim, vam estar en ERTE, i això ens va permetre reforçar el fet de trobar-nos en situacions complexes i poder sortir-ne, ja que tot i reincorporats a la feina s’havia de treballar molt, i amb molta imaginació.
    Ara ja estàvem recuperats, però els tres teníem ganes de fer alguna cosa pel nostre compte, fer un canvi i aventurar-nos en el nostre projecte. Consideràvem que era un bon moment d’establir-nos per compte propi, ja teníem una experiència i un gran coneixement del sector, i a la vegada teníem moltes ganes d’emprendre. Vam parlar amb el restaurant a on estàvem, ho van entendre, i vam decidir deixar els llocs de feina i iniciar el nostre negoci.

    Què és Àcid Bar?
    La proposta que volem desenvolupar és portar el coneixement i la forma de treballar de l’alta restauració en tots els aspectes a una proposta gastronòmica molt més del dia a dia a l’abast de tothom. El concepte és del Fast Casual amb una oferta de Street Food centrat en tapes i entrepans molt més gastronòmics.
    En el restaurant  a on estàvem, fèiem cuina molt tradicional, però l’última tardor pel fet dels tancaments i limitació d’aforaments, i com no podíem fer delivery amb els plats que teníem a la carta, vam fer una línia de treball nova, amb entrepans diferents, va funcionar molt bé i van tenir molt bona rebuda. Arran d’aquí vam acabar de centrar i fixar els objectius del nostre projecte.
    Vam posar-li el nom d’Àcid Bar, ja que és una mica provocador i trencador, i nosaltres volem trencar amb les coses preestablertes de per exemple com han de ser els entrepans i quins ingredients han de portar.
    Amb el projecte i l’aposta que hem fet, la idea amb el temps, és replicar-lo, créixer, poder tenir food-tracks, participar en esdeveniments, fer col·laboracions, etc. Jo em veig treballant molt més que ara.

     

    “Vam explicar-vos el projecte i des del primer moment ens heu transmès molta confiança, molta professionalitat i això ens ha aportat molta seguretat. No puc més que destacar l’equip humà que té ASCA. Felicitats.”

     

    Quins passos heu seguit per emprendre?
    Des de principis de l’any 2021 vam començar amb el projecte, però seriosament ens hi vam posar a l’estiu. Primer vam fer un bon estudi de mercat, analitzant què volíem fer i com, i a qui ens dirigíem, després vam analitzar a on ho faríem, i vam decidir que el lloc adient era Sant Cugat del Vallès. Vam treballar molt la proposta i vam estudiar molt a fons tot plegat.
    Per estructurar el pla de negoci, el pare d’en Marc ens va ajudar molt, la resta ho hem fet molt entre els tres. També en tot moment a on no hem pogut arribar nosaltres hem demanat ajuda a persones properes.
    Vam poder capitalitzar l’atur, vam demanar un préstec a la banca tradicional, però, tot i això, ens faltava finançament extern. Vam anar a Barcelona Activa i és qui ens va posar en contacte amb vosaltres.
    Jo vaig contactar amb vosaltres per la pàgina WEB, i de seguida em vau telefonar i heu estat molt proactius. Vam explicar-vos el projecte i des del primer moment ens heu transmès molta confiança, molta professionalitat i això ens ha aportat molta seguretat. En Fermín, el nostre tutor, és qui ens ha guiat des d’ASCA tot el projecte, i no puc més que destacar l’equip humà que teniu. Felicitats.

    Quins consells donaries a les persones que volen emprendre?
    Ara falten pocs dies per inaugurar, el consell que els donaria és que s’animin, que no tinguin por que no surti bé, que no es quedin amb les ganes. Això sí, que hi hagi una bona planificació del projecte, que no es sigui impulsiu. S’hi ha de dedicar temps, no precipitar-se, respirar i poder-ho organitzar tot bé.
    Crec que hi ha molt bones idees, i que s’ha d’intentar fer-se realitat. Si nosaltres que no venim de cap família amb diners i hem pogut fer-ho, tothom pot.

    Que ha estat el més complicat d’emprendre?
    El més difícil és prendre la decisió de fer-ho, d’emprendre. La persona assalariada té uns avantatges, t’assegures una nòmina a finals de mes, i ara ja no. Portàvem un parell d’anys en una situació econòmica personal complicada, amb les ERTE, i ara que ja tornàvem a estar establerts, vam decidir deixar l’estabilitat econòmica per dedicar-nos a un projecte que hi confio plenament, però que és incert, i que sabem que estarem uns mesos sense cobrar ni tenir ingressos. Com ho portàvem molt planificat, per ara ens estem sortint molt bé. Hem intentat no deixar res a l’atzar.

    Amb tot, una vegada presentat el cas a la comissió d’avaluació de préstecs d’Acció Solidària Contra l’Atur i donat el vistiplau a la viabilitat del projecte, hem acordat concedir un préstec sense interessos 12.000 € a retornar en 24 mesos. Amb aquest projecte s’han creat cinc llocs de feina.

    D’aquí a poc temps, si vols un entrepà diferent, o tens gana, pots anar a:
    Àcid Bar
    @acidbarproject
    Sant Jordi, 18
    081725 – Sant Cugat del Vallés

    Presentació presidenta, Adriana Casademont Ruhí

    Presentació presidenta, Adriana Casademont Ruhí

    El passat mes de febrer vaig tenir l’honor d’incorporar-me com a nova presidenta d’Acció Solidària contra l’Atur amb la il·lusió i el compromís de donar continuïtat a la gran tasca que al llarg d’aquests anys, han desenvolupat els presidents que m’han precedit.

    Just dos anys abans, ja m’havia vinculat a la Fundació com a membre del seu patronat,commoguda per la seva admirable missió d’ajudar a aquelles persones que necessiten crear o consolidar un lloc de treball
    digne. Formar part de l’equip de voluntaris i professionals d’ASCA que ho fan possible, és per mi un orgull i un gran repte.

    El 2020 i el 2021 han estat anys molt complicats per una pandèmia que mai ens haguéssim imaginat viure i malgrat tot, hem seguit impulsant nous projectes empresarials. La nostra missió mai ha estat tan necessària!

    El 2022 iniciem una nova etapa imprescindible per garantir la sostenibilitat de la fundació. Els nostres esforços estan orientats a aconseguir una major projecció social, la col·laboració estreta amb altres entitats amb les quals compartim objectius comuns, i molt especialment, a la capacitat d’ampliar la nostra base de donants als quals estem tan profundament agraïts.

    Els professionals, voluntaris i donants d’ASCA formem una gran família amb la voluntat d’avançar, créixer i contribuir modestament a un món millor.

     

    Adriana Casademont Ruhí

    L’únic que roman és el canvi, per Oriol Romances Vidal

    L’únic que roman és el canvi, per Oriol Romances Vidal

    Les primeres paraules són per donar una sentida benvinguda al nou equip de presidència d’Acció Solidària Contra l’Atur. Els canvis en les organitzacions crec que són necessaris, ja que sempre aporten un nou alè i noves maneres d’encarar tasques i objectius. No tinc cap dubte que aquest equip sabrà llegir el nou paradigma en el qual vivim i guiar els passos de la Fundació per bons camins.

    Per la part que em toca, la meva salut em condiciona el ple exercici de les funcions de president, hagués preferit un relleu en un altre context, tant personal com de l’entorn però, és ben bé que la realitat és tossuda i del tot indomable. Així doncs, acceptant totes les circumstàncies, cal tancar aquesta etapa com a president d’ASCA. Haig de dir que no me’n vaig de buit: l’experiència ha estat immillorable.

    Estic satisfet de veure volar, i ben amunt, molts projectes i també de veure’m envoltat de persones de les quals sempre he après. I tot això m’ho enduc amb mi.

    M’he sentit sempre acompanyat per unes treballadores i voluntaris excepcionals, competents i molt professionals. He estat satisfet de veure volar, i ben amunt, molts projectes i també de veure’m envoltat de persones de les quals sempre he après. I tot això m’ho enduc amb mi.

    Així doncs, vull expressar la meva gratitud per tot plegat i també la meva voluntat de continuar vinculat a la Fundació duent a terme altres tasques sempre amb l’horitzó de treballar per l’accés a una feina digna a totes aquelles persones que ens facin confiança.

     

    Oriol Romances Vidal