La mesura del creixement per Joan Majó

“L’objectiu final de la política econòmica no és el creixement sinó el benestar de les persones.”

Aquests darrers dies hem vist i escoltat, no sense preocupació, com tant l‘OCDE, com l’FMI, i com la mateixa UE, han rebaixat en uns dos punts les previsions de creixement del PIB que el govern espanyol està utilitzant en la formulació dels pressupostos per a l’any 2022. No és l’únic país on això passa, però és un dels que necessita més que el respectiu govern s’ho miri amb atenció. Espero que així ho farà i no tinguem problemes en l’arribada, i sobretot en la bona utilització, dels ajuts econòmics que estem començant a rebre de la UE. Seria una llàstima que ara que la UE ha passat de l’austeritat a l’impuls solidari i transformador, no ho sabéssim aprofitar.

Comprenc i comparteixo aquesta preocupació, ja que no és una bona notícia. Però, al mateix temps, em permet que la faci servir per insistir i actualitzar una reflexió més profunda que ja fa temps que faig al voltant de la importància de revisar, i potser redefinir, el concepte del creixement. Una reflexió que podria resumir en les següents tres frases:

  1. L’objectiu final de la política econòmica no és el creixement sinó el benestar de les persones.
  2. El creixement econòmic és una eina molt important perquè és un component clau del benestar personal i col·lectiu; però aquest benestar no és tal sense altres components també importants que el creixement ha de potenciar i que no pot posar en perill.
  3. No defenso pas el decreixement, encara que tinc molt clar que hi ha coses que han de decréixer; però penso que podrem créixer sempre que sigui amb un creixement responsable que alhora redueixi la desigualtat, asseguri la sostenibilitat, i aprofiti adequadament les possibilitats de les noves tecnologies digitals que permeten una forta desmaterialització del benestar. I sobretot, que no tanqui els ulls a què actualment convivim en el planeta amb més de 3 mil milions de persones que necessiten augmentar el seu nivell de benestar, per raons humanitàries però també per evitar una forta insostenibilitat social de caràcter global.

La correlació entre creixement i benestar no és automàtica, ja que hi poden haver, i ho hem vist recentment de forma molt clara, creixements econòmics que provoquin reduccions del benestar perquè siguin perjudicials per a altres dels seus aspectes com la cohesió social (per augments de la desigualtat), la salut (per diversos tipus de contaminació), o la tranquil·litat enfront del futur de les noves generacions (per esgotament de recursos o per insostenibilitat ecològica). Aquest son els tipus de creixement que hem d’evitar.

Cito de forma molt simplificada alguns dels aspectes que fa temps que crec que hauria de tenir un creixement responsable com el que demano, tenint en compte que hauria de servir de patró per adaptar els nostres models de consum en les societats desenvolupades i ajudar que les emergents o més pobres també el puguin anar implementant.

  • Augmentar les eines materials que permetin una “utilització col·lectiva” reduint les d'”ús individual”, passant de la “propietat” de l’eina al “dret d’accés” als serveis, tant personals com col·lectius, privats com públics, gratuïts o no.
  • Maximitzar “l’eficiència” en la utilització d’energia, reduint pèrdues, tant en la seva generació i com en l’ús final, i aprofitar al màxim l’energia obtinguda per “transformació” de la que es rep gratuïtament del sol, reduint molt la generada per “combustió” de fòssils, de manera que una gran part d’aquests restin per sempre sota terra.
  • Disminuir l’obsolescència procurant la “reutilització” de tots els recursos minerals transformats en eines, tantes vegades com sigui possible fins que ja no ho sigui.
  • Reforçar les “polítiques educatives” per tal que les persones puguin adquirir en les primeres etapes de la seva vida unes capacitats que els permeti tenir una “igualtat d’oportunitats” on desenvolupar-les.
  • Implementar polítiques de “predistribució” en el mercat i de “redistribució” via fiscal que garanteixin un nivell mínim de vida digne a tots els ciutadans.
  • Reprimir l’activitat econòmica especulativa que no crea “valor real” per les persones ni per la societat, però que es compta com un element del creixement.
  • Aprofitar la força de les tecnologies “digitals” per potenciar molts dels aspectes immaterials que contribueixen al benestar que seran cada cop més i que es podran gaudir amb molta més facilitat.

Acabo pensant sobretot en les organitzacions amb les quals he començat l’article. Ens han d’ensenyar a tots, començant elles mateixes en els seus informes, a deixar d’utilitzar el PIB i el PIB/càpita com únic “índex” del nivell de progrés d’una societat. No els hem pas d’eliminar, però els hem de complementar amb altres ja existents que reflecteixin la cohesió, l’equitat, el grau de formació, la salut, i la qualitat de la convivència. Només així es pot tenir un retrat que indiqui de veritat el nivell de progrés real d’una societat i que permeti servir de guia per a les polítiques públiques que calen.

Joan Majó, enginyer i exministre
Desembre, 2021

Share This