Exageracions electorals al marge, és cert que l’economia espanyola ja ha sortit de la recessió, i que el PIB porta temps creixent. Una altra cosa diferent és si aquest creixement és fràgil, o serà sostingut. La devaluació progressiva de l’euro i la reducció del preu del cru, han ajudat molt a aquesta millora, i per tant no sabem el que durarà. En tot cas, no es podrà parlar seriosament de recuperació, o de sortida de la crisi, fins que no es redueixi l’atur a uns nivells que no arribin les dues xifres; és a dir, fins que no es creï ocupació que suposi dos milions de llocs de treball a temps complet.

La pregunta pertinent és en quins sectors es poden crear i quines característiques han de tenir. Cal evitar la repetició de la dinàmica de fa 10 anys en què es va crear molta feina (massa) en la construcció i en els serveis turístics de poca qualitat, és a dir, treball de poc valor afegit i de molt poca formació. Això va fer disminuir la productivitat global de la nostra economia i reduir la nostra competitivitat exterior. Seria important que una part de la nova ocupació que busquem provingués del sector industrial, ja que dóna més capacitat exportadora, i que són treballs de més valor afegit, de més contingut tecnològic i de coneixement, i per tant amb salaris més alts.

art-treball-nov15Davant d’aquesta necessitat, hi ha una convicció general que els canvis tecnològics que es produiran en el sector industrial (automatització, robotització …) més aviat porten a una disminució de les necessitats de mà d’obra, i que cal buscar tots els nous treballs en el sector de serveis. ¿Fins a quin punt això és cert, o només parcialment cert? ¿Es tracta només d’una disminució o més aviat es tracta d’un canvi, i per tant d’una nova oportunitat a aprofitar?

Començo dient que és imprescindible recuperar producció industrial. En l’època de la industrialització, hi va haver un gran transvasament de mà d’obra de l’agricultura a la indústria, però aquesta disminució de l’ocupació agrícola no va suposar una disminució de la producció agrícola. En realitat va ser al contrari. Va augmentar, ja que les tecnologies industrials aplicades al sector primari van augmentar la seva productivitat i van permetre grans augments de quantitat i de qualitat, amb moltes menys persones. En canvi, en els últims anys hem vist no només una disminució de l’ocupació industrial, sinó també del PIB industrial. Això és el primer que cal corregir.

Seria miop negar que els sistemes de producció actuals requereixen moltes menys persones a la planta de fabricació que els de fa uns anys. Això continuarà, i creixerà, amb la introducció de tecnologies relacionades amb la impressió 3D per fabricar peces, la robòtica per acoblar productes, el manteniment predictiu, els vehicles sense conductor per a la logística interna, o els nous sistemes de control de qualitat basats en l’anomenada “Big Data” …

Però, malgrat aquesta perspectiva, no estem anticipant, avaluant, ni preparant, la gran quantitat de persones que, a la mateixa planta, a la cambra de control, o al centre de desenvolupament, seran necessàries per dissenyar, programar, instal·lar , i sobretot gestionar, totes aquestes “màquines”. Alguns estudis que he conegut d’altres països europeus, arriben a preveure, crec que exageradament, que el nombre de nous llocs de treball creats fora de la planta pot arribar gairebé a compensar (no en nombre, però sí en massa salarial) els desapareguts, sobretot si es té en consideració els augments de productivitat, i per tant de producció, que pot significar el canvi.

A més, en aquesta nova indústria, el cost de la mà d’obra de “fabricació” passa a ser una part molt petita del preu total del producte, i per tant la competència de països amb baixos salaris per a treballs de poca qualificació és molt menor, el que està provocant ja el retorn a la UE de plantes que s’havien deslocalitzat.

Part de les actuacions que necessitem per sortir realment de la crisi passen per reindustrialitzar. Però no tornar enrere, sinó modernitzar el nostre sistema industrial, redirigir inversions privades cap a activitats productives, impulsar el nostre sistema d’R + D + I, i reformar el nostre sistema educatiu d’acord amb aquestes necessitats.

Joan Majó, enginyer i exministre

Desembre 2015