2017_01_04_limitsNo hi ha cap dubte que un dels motius de preocupació personal més importants, que explica la desorientació, la indignació, i la revolta, de les nostres societats europees, és la incertesa sobre el futur del treball, i les seves conseqüències sobre salaris i pensions. En un sentit més global i menys conscient, també preocupen, i penso que haurien de preocupar més, les conseqüències del canvi climàtic.

Crec que les perspectives de reducció del treball, i les d’increment de les emissions de CO2, marquen els límits del nostre model industrial, i ens obliguen a adaptar-lo a una societat de 3 o 4 mil milions de consumidors. No és estrany que surtin tants llibres, i s’organitzin tants congressos (molts a Barcelona, per cert) sobre la “quarta revolució industrial”, la “economia digital”, la “economia verda”, o la “economia circular”. Unes reflexions al respecte.

  1. La societat industrial. L’augment durant tres segles del benestar per a una part de la humanitat ha estat impressionant degut a la revolució industrial. El secret rau en la capacitat de transformar recursos naturals, sobre tot minerals, a base d’afegir treball humà i energia extreta de recursos fòssils, convertint-los en productes cada cop més sofisticats. La utilització d’aquests productes ha estat la base del benestar. El nostre sistema industrial ha topat amb dos límits: tots els recursos naturals (tant minerals com energètics) son limitats, i la capacitat de l’atmosfera de reciclar les emissions també ha arribat al seu límit. S’ha trobat, al mateix temps, amb la necessitat d’adaptar-se a dues realitats: la quantitat de treball necessari per a la fabricació és cada vegada menor; i  ja son més de 3 mil milions de persones les que volen treballar i volen poder consumir. Seguirem veient llibres i molts congressos. Voldria avançar telegràficament quatre línies d’actuació.
  1. Economia verda i eficient. Hem d’utilitzar molta menys energia, tant per el consum final com en el procés industrial, cosa possible perquè ara la malbaratem de forma escandalosa (aprofitaments inferiors al 20%). Això suposa redissenyar productes (motors, màquines, edificis…) a base de tecnologies que ho permeten. I per descomptat hem d’utilitzar energies d’origen renovable. 
  1. Economia circular. Hem de ser molt més eficients en la utilització dels recursos minerals. Això vol dir moltes coses:

a) Aconseguir el benestar amb menys utilització de productes materials, i més accés a serveis.

b) En el cas del productes industrials, que seguirem necessitant i utilitzant, hem d’aplicar les bases de l’economia circular: disseny enfocat a prolongar la vida dels productes, compartir el seu ús, mantenir, reparar, reutilitzar, reciclar, i només en darrer terme rebutjar.

c) Substituir l’ús de minerals per materials sintètics derivats del petroli. Matarem dos ocells d’un tret: aprofitarem les reserves, i no el cremarem.

  1. Treball i economia digital. Encara que la robotització, la informatització, i altres tecnologies, fan i faran desaparèixer molts llocs de treball actuals, queda clar que, si repassem el que signifiquen els dos punts anteriors, ens ve a sobre, durant bastants anys, una feinada impressionat: disseny i construcció de noves infrastructures, rehabilitació d’antics espais, organització de nous serveis personals o en xarxa… Significarà l’aparició de molts llocs de treball. És una paradoxa; resoldre els problemes que ens creen els límits de la societat industrial, ens suposa una font important de nova ocupació. Això sí, les qualificacions, i les habilitats transversals exigides no seran les mateixes. És un repte gran per a la educació. Per això també es fan molts llibres i congressos sobre “noves habilitats”, “nova escola”, o “ciutats educadores”
  1. Treball, renda, consum. Aquesta paradoxa ens ha de donar temps per dissenyar una societat en la que el lligam “treball productiu”/”renda disponible”/”consum en el mercat”, no tingui la gran importància actual. Pot no ser necessari que tothom treballi, o que treballi tant com ara. Pot no caldre que tota la renda es derivi de la retribució al treball. I pot ser molt probable que les bases del benestar tinguin un component molt més gran de gratuïtat, de col·laboració, de serveis immaterials compartits. Cal per tant anar avançant seriosament en iniciatives com “repartiment del treball”, “reducció de jornades”, “renda garantida”, “serveis gratuïts”, “economia col.laborativa”, “economia social”

Sense abandonar-la pas del tot, hem d’anar modificant esquemes de la societat industrial, que tan bé ens han anat, però que ara no ens serveixen del tot.

Joan Majó, enginyer i ex ministre