Aquest any s’estima que el PIB d’Espanya creixerà al voltant del 3%. Una xifra notable, més si es compara amb el feble creixement de la Unió Europea. Suposarà un augment de la riquesa d’uns 30.000 milions d’euros, que donen per molt si es distribueixen bé. Aquest creixement, excepcional, s’ha beneficiat de factors conjunturals que no se sap quan duraran: baix preu del petroli, tipus d’interès proper a zero o un euro devaluat. Per això, no s’ha d’oblidar que la crisi encara és molt dura, que els moments difícils no s’han acabat i que existeixen greus problemes per resoldre. 

Un dels problemes punyents és la creixent desigualtat social. No és un problema exclusivament espanyol. Institucions com el Fons Monetari Internacional, l’OCDE o la Unió Europea ho denuncien periòdicament. Es constata que en els països avançats millora el creixement econòmic, però, paradoxalment, augmenta també la desigualtat. Els mitjans de comunicació ens informen ben sovint de com la riquesa s’està concentrant en poques mans, mentre s’incrementa el nombre de persones amb poc recursos.

Centrant-nos en Espanya veiem que la distribució de la riquesa és molt injusta. L’Institut Nacional d’Estadística, entitat que depèn del Govern espanyol, afirma en un informe que el 22,2% dels espanyols viuen per sota del llindar de pobresa, 7.961eurosanuals, i, el que encara és més dolorós, que en els menors de 16 anys s’eleva al 30,1%. Si a més es té present que un 23%de la població activa està a l’atur, no deixen de ser dos exemples d’una situació insostenible.

Tanta desigualtat, dramàtica pels que la pateixen, ha generat multitud de moviments ciutadans arreu del país que en les darreres eleccions municipals i autonòmiques han entrat amb força en els governs de les institucions, amb la voluntat de corregir les desigualtats, regenerar la política i millorar la transparència de les administracions. El nous governs d’ajuntaments com el de Barcelona, Madrid, València, Palma de Mallorca, A Coruña, Saragossa, Cadis… en són casos evidents. En les eleccions generals previstes per finals d’any és molt probable que aquests moviments ciutadans, amb una profunda voluntat regeneradora i reformista, aconsegueixin quotes de poder significatives a les Corts espanyoles. Davant l’anquilosament dels partits tradicionals, significaran un revulsiu. És evident que Espanya necessita un revulsiu.

Un revulsiu que permeti corregir els excessos, els  malbarataments i les injustícies com els d’aquests darrers anys, que han portat el país a una situació insostenible. Espanya ha de resoldre la profunda crisi econòmica, social, institucional, territorial i política a què està sotmesa. Però tothom ha de tenir present que la clau del progrés i d’una major igualtat social passa per impulsar l’economia productiva, atraure inversions, incentivar el talent, afavorir la innovació i la recerca i facilitar l’emprenedoria. Espanya necessita un revulsiu responsable, que permeti avançar en la profunda transformació que el país necessita i que al mateix temps sàpiga combinar sàviament el progrés econòmic i la justa distribució de la riquesa.

Però hi ha el risc que alguns sectors immobilistes poc democràtics de l’entorn polític, econòmic, mediàtic, cultural o d’alts funcionaris s’aferrin al poder i als seus privilegis, i optin per organitzar campanyes de desprestigi i per crear tensions per expulsar de les institucions els moviments ciutadans democràticament elegits. No seria bo, podria tornar la gent al carrer amb esperit de revolta. D’altra banda, hi ha el risc que alguns sectors d’aquests moviments vulguin solucionar la globalitat dels problemes socials de forma accelerada, i oblidin la imprescindible necessitat de crear riquesa. Aquestes posicions radicals dels uns i dels altres desestabilitzarien l’economia i la societat, i frustrarien així una oportunitat històrica de redreçar el país per aconseguir una societat avançada.

El creixement econòmic i el progrés social demanen un pacte. La intel·ligència, també. Un pacte de ciutadania o, si es prefereix, un Pacte de classes. Un pacte pel creixement, l’estabilitat i la justícia social. Espanya i Catalunya són societats modernes, desenvolupades, que si saben resoldre els greus problemes que tenen plantejats, tenen un elevat potencial de creixement, gràcies al seu capital humà, capacitat emprenedora i flexibilitat d’adaptació al canvi. Espanya i Catalunya viuen temps de profunds canvis. Canvis inevitables en un món en plena transformació. El reptes a encarar només es podran resoldre favorablement si mitjançant processos exquisidament democràtics la majoria del país opta per una societat de progrés més justa i solidària. No serà fàcil, però és possible. Siguem optimistes.

Francesc Raventós

ExDegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Article publicat a La Vanguardia el 12 de juliol de 2015