rdiLa història de la espècie humana és molt interessant. Totes les espècies vives han reeixit en sobreviure i en desenvolupar-se, en funció de la seva capacitat d’adaptació a l’entorn en el que els tocava viure. Per això, varen anar adquirint noves capacitats. La nostra espècie suposa un canvi en aquesta història. En comptes d’adaptar-nos, canviem l’entorn. Quan baixa molt la temperatura, els animals generen pells més gruixudes i pèls; nosaltres encenem la calefacció. La nostra capacitat d’intel·ligència ens permet tenir més coneixements, i sobretot ens permet aplicar-los (tecnologia) per satisfer les nostres necessitats o solucionar els nostres problemes.

Dic això, per fer veure que el procés de R+D+I  “recerca- desenvolupament tecnològic- innovació” no és un invent modern de les empreses; és un element essencial de la persona humana una vegada decidit que la seva arma fonamental seria la intel·ligència i no la força o altres capacitats… Però cal no oblidar que la cadena completa és més llarga “detecció de necessitats, recerca, desenvolupament, innovació, satisfacció de necessitats” Tampoc podem oblidar que, vist des una òptica parcial i legítima com és el de l’empresa, el model econòmic actual fa que l’objectiu final sigui “obtenir beneficis”.

A partir d’aquí, voldria fer tres consideracions:

1. Quan els recursos de que es disposa per a la recerca son escassos, i això és ara molt corrent, cal prioritzar la inversió a partir de criteris que tinguin sobre tot en compte la aplicabilitat dels seus resultats i els beneficis que s’en poden esperar. Dit d’una altra manera, la recerca, sigui bàsica o aplicada, ha d’estar orientada a uns objectius finals concrets (entre els quals també pot haver-hi la generació de coneixements genèrics).

2. Com que podem parlar de beneficis econòmics i també de beneficis socials, pot passar que les empreses no responguin per si soles a necessitats socials importants que no es concreten en “demanda econòmica”. (Això passa sovint en el món de la recerca farmacèutica…) Calen per tant actuacions polítiques que compensin aquesta desviació, i marquin prioritats, amb incentius que modifiquin les decisions.

3. La linealitat que he exposat no és sempre simple. A vegades hi ha necessitats  que no es manifesten fins que no existeix una tecnologia que permet resoldre-les. Hem d’estar oberts a això, per que ha donat lloc a innovacions importants.  Però hauríem de rebutjar la creació de necessitats artificials que no afegeixen valor a la vida de les persones, encara que generin beneficis.

La recerca és una anella fonamental de una cadena, però no és ni el principi ni el final. Cal situar-la al seu lloc, perquè així valorarem millor la seva importància.

 

Joan  Majó, enginyer