lafpQue ningú pensi que aquest títol vol ser un trencaclosques. Es tracta d’encapçalar amb aquestes lletres un intent de fer alguns comentaris al voltant de la “Formació Professional” i la “Formació al Llarg de la Vida”; i de fer-ho aprofitant que la setmana passada, la Fundació Jaume Bofill ha presentat un informe d’indicadors referents a aquests estudis i a la ocupació laboral, comparant diversos països europeus i diverses comunitats autonòmiques espanyoles. L’estudi ha estat coordinat per el català Òscar Valiente, col•laborador de la FJB, expert de la OCDE, i actualment professor de la Universitat de Glasgow. No reproduiré pas ni totes les conclusions ni les recomanacions; posaré l’accent en algunes dades o idees que he trobat de més interès, algunes per contundents encara que ja conegudes, i altres per no esperades.

Manca de qualificacions intermèdies. A Catalunya i a Espanya hi ha una gran manca entre la població adulta de professionals amb qualificacions intermèdies, només un 22% en tots dos casos, quan la xifra a la UE és de gaire bé un 47%. Aquestes persones constitueixen el gruix del món laboral (a Alemanya és el 58%). Aquesta solidesa professional de les classes mitges, és sens dubte, una de les fortaleses de les economies del centre i del nord d’Europa. Es diu que, aquí, el problema és degut a un excés de titulats universitaris. Aquesta no és l’explicació fonamental, ja que la proporció catalana i l’espanyola és del 32%, mentre que l’europea és del 27%. Un petit excés, però no tant. La veritable raó és que, mentre la població adulta europea amb estudis baixos és només del 26%, l’espanyola és del 45% i la catalana és, encara, del 44%. Dic encara perquè s’ha fet un esforç important, els darrers deu anys, de reducció d’aquesta xifra, però els resultat queden lluny del que han aconseguit altres: Madrid està ja al 28% i Euskadi al 32%. Una de les causes més clares és l’elevada tassa catalana d’abandonament educatiu prematur, que s’ha reduït durant la crisi, però menys que en altres llocs.

La FP i el mercat de treball. L’informe analitza molts aspectes d’aquest desajust i fa recomanacions. Vull destacar un element general, ja que no puc entrar en detalls: Els canvis que necessita la FP son tant interns com externs. Tenen a veure amb el paper que se li dona a la FP en el conjunt del sistema educatiu, i en la seva relació amb el sector productiu. Això afecta per exemple a les vies i provés d’accés a la FP inicial, a les motivacions d’aquesta elecció, i a les orientacions que es donen als joves des de les famílies o des de els centres de secundaria. Per altre banda, una de les debilitats de la FP és la desvinculació entre el món educatiu i el món de les empreses, tant en la planificació de les competències, com en la utilització conjunta d’infrastructures tecnològiques, com en la permeabilitat de recursos humans (professors) entre unes i altres.

La FP al llarg de la vida. Quan una societat es troba amb una situació de manca general de formació específica, no pot esperar a resoldre el problema només fent modificacions en els sistemes d’ensenyament de les noves generacions, ja que suposaria esperar 10 o 20 anys a tenir resultats. Ha d’actuar en relació a la població ja adulta, convertint alguns tipus del que en diem encara “formació professional” en una activitat permanent en la vida adulta. Des d’aquest punt de vista, ens trobem amb una nova debilitat, ja que la proporció de gent adulta que participa en activitats de formació no passa, ni a Catalunya ni a Espanya, del 10%. Val a dir que se situa un xic per sobre del nivell de la UE-27 però això pot ser enganyós, ja que hi ha un bon nombre de països de recent ingrés que tenen percentatges molt més baixos, i hi ha altres països dels 15 que estan per sota nostra però que no tenen la nostra urgència perquè no tenen el nostre dèficit. Per altra banda cal destacar que en el cas espanyol, la població amb nivell de formació baix participa en aquestes activitats cinc vegades menys que la que té ja una formació secundària o terciària. Cal per tant repensar l’enfocament d’aquests estudis, ja que no resolen el problema del que estic parlant. No podem oblidar que els països que tenen una major competitivitat, i una estructura formativa més sòlida (Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Holanda…) tenen índexs de participació que van del 18 al 35%, és a dir, dos o tres vegades el nostre.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre