Des del 2008, al nostre país i a una gran part del nostre món occidental es va iniciar una crisi econòmica que encara és viva. Durant aquest període de set anys, tothom n’ha anat parlant. Però de fet, hem de ser clars ja que no a tots, ni molt menys, ens ha afectat de la mateixa manera.

Moltes opinions, punts de vista, pronòstics, números, estadístiques, teories, sempre en un context macroeconòmic. I per un altre costat, el desinflament dels models de fer negocis fàcils, va fer tancar o reduir de personal moltes empreses i fer passar a l’atur multitud de treballadors. En molt poc temps, les xifres i percentatges d’atur es van enfilar pels núvols.

Les conseqüències, doncs, s’han anat decantant al costat dels més febles. I les xifres de l’atur escandaloses serveixen de referència indiscutible de com les coses anaven malament, tant per part dels teòrics, com pels sofrents aturats. La pobresa va anar apareixent i la separació entre rics i pobres, cada vegada més gran.

Com totes les crisis, tard o d’hora, aquesta es comença a superar. O així ens ho volen fer veure. Ja fa més d’un any que les xifres de l’atur han començat a baixar, segurament per efectes de mesures de reforma del món del treball.

I com que la baixada de la xifra d’aturats segueix, encara que no igual a tot arreu, l’atenció sobre aquestes xifres i els seus percentatges s’ha intensificat. El descens de l’atur es converteix en una de les millors notícies i és utilitzada com a cortina de fum de molts dels problemes de pobresa que segueixen igual o pitjor.

I és per això que és molt sospitós que desinflar el gran atur, s’interpreti com la veritable sortida de la crisi. Hem de conèixer que moltíssims dels treballs aconseguits, tenen molta dosi de precarietat: contractes temporals i sous molt baixos.

Tots volem que es vagi sortint de la crisi, però no a qualsevol preu. I anem contemplant l’ús màgic d’un comptador que ens allunya de la crisi: la xifra d’aturats. El dia que ja no ho són, problema resolt, encara que els contractes siguin molts d’ells temporals i que els salaris no els permetin sortir d’una certa nova pobresa.

Miquel Verdaguer