Respecte a com s’han de resoldre o encarar les necessitats dels més desvalguts, siguin aturats, sense pis o desnonats, sense prestacions, sense menjar, etc. hi poden haver dos posicionaments: és l’obligació de l’Estat i dels seus governs, o bé, la societat civil ha d’organitzar-se amb actuacions solidàries.

La primera, una funció pública que apliqui els impostos que aconsegueix. La segona, mitjançant múltiples iniciatives solidàries de la societat civil (Càritas, Creu Roja, Banc dels Aliments, etc.)

En el sistema en que vivim i ara a més, amb la crisi actual, els rics es fan més rics i els pobres més pobres. És clarament una injustícia que no ens pot deixar tranquils a ningú.

Existeix un debat de si les accions solidàries alliberen l’Estat de la seva obligació i que per tant es pot posar en dubte si són oportunes. I fins i tot es pot arribar a afirmar que participar en una acció solidària tranquil·litza consciències.

monjustAquest tema és molt delicat, perquè si bé s’ha d’exigir la prioritat d’aquesta atenció per part dels poders públics, no podem negar als ciutadans que actuïn pel seu compte. Cal considerar que les exigències als de més amunt, no resolen de forma immediata les necessitats imminents. I que mentre discutim, a vegades ideològicament, sobre aquest tema, hi ha gent sense feina, famílies sense habitatge, gent que té gana i no pot menjar, etc.

Tampoc no és just fer judicis sobre la consciència de la gent. Cal respectar el que la gent decideixi fer sigui molt o sigui poc.

No hem de renunciar a la possibilitat de les ajudes, ni la de l’exigència de canvi d’un sistema que permet les grans diferències. I lluitar contra la dictadura dels mercats, dels defraudadors, dels corruptes, de tots aquells que podrien contribuir a millorar el nostre món i no ho fan.

 

Miquel Verdaguer