En els propers mesos viurem, superposats i confosos, tres debats en relació amb el paper dels estats. Un debat de tipus territorial sobre les futures relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol; un debat de caràcter purament polític sobre les noves i les velles formes de fer política; i un debat econòmic sobre progrés, la creació de riquesa i la justícia social. Penso que el debat més important és aquest últim, ja que el benestar de tots, i de cada un dels ciutadans, ha de ser l’objectiu últim de tota la política, de l’economia, i de l’organització territorial. Per això crec que, sense deixar-los de banda, els altres dos han de tenir caràcter instrumental, i la seva valoració, positiva o negativa, han d’estar relacionada amb veure com s’aconsegueix millor l’objectiu del benestar. Cito dos temes que, entre d’altres, estic segur que seran objecte del debat.

1. Estat o Mercat. L’objectiu final és aconseguir un sistema que generi més riquesa i que la distribueixi millor. Per a això es pot optar per una economia basada en el mercat lliure; o, alternativament, en un model amb forta intervenció del sector públic. Al llarg del segle passat s’ha comprovat que, per als béns no essencials, la competència real en el mercat, a l’hora d’assignar recursos o d’establir els preus d’equilibri, és més eficient que la planificació centralitzada. Però també s’ha experimentat que el mercat lliure produeix un gran nivell de desigualtat, i que el sector públic ha d’intervenir, tant per reduir la generació d’aquesta desigualtat, com per redistribuir les rendes per a una major equitat, primer igualant les oportunitats de les persones, i reduint després les diferències en els seus nivells finals de renda disponible. Això es pot aconseguir amb cinc instruments polítics que es podrien simplificar així:

A) “Mercat lliure però regulat” per a tots aquells béns i serveis que no es considerin essencials. La regulació ha de tendir a assegurar la competència, impedint els actuals monopolis, oligopolis o concentracions de poder; i ha d’evitar que es produeixin desequilibris excessius en la formació dels preus, incloent els preus del factor treball.

B) “Mercat controlat des del sector públic” per productes o serveis de caràcter universal o essencial (aigua, energia, connectivitat, mobilitat, formació, salut …). En aquests casos, tot i que s’accepti la gestió privada, les regles de funcionament de les empreses prestadores, els seus preus i els seus beneficis, han d’estar limitades per les normes de concessió del servei públic.

C) “Fiscalitat fort i progressiva” per tenir uns ingressos públics suficients; per aconseguir més equitat entre rendes del treball i del capital (IRPF) i major igualtat d’oportunitats per a tots (patrimoni, successions); per desincentivar l’economia especulativa (rendes de l’estalvi i societats); i per a incentivar l’eficiència (impostos ecològics).

D) “Correcte equilibri fiscal entre territoris” seguint estrictament el principi de solidaritat, però mantenint sempre l’ordinalitat.

E) “Estat del benestar sostenible” amb ingressos que cobreixin les prestacions i els serveis bàsics amb qualitat i amb caràcter universal; però sense confondre la universalitat amb la gratuïtat total per a tots els ciutadans; sinó que es puguin introduir, si cal, elements de copagament progressiu per a les rendes mitjanes i altes.

2. Estats i U. Europea. El mercat globalitzat exigeix ​​regles globals i polítiques públiques d’àmbit general. Sense regles globals, les entitats econòmiques que actuen en un mercat absolutament global, eviten amb gran facilitat les regles nacionals; i, sense harmonitzacions fiscals globals, els capitals tenen plena capacitat de moviments i burlen permanentment les normes de tipus nacional. Els Estats actuals, i encara més, els territoris infraestatals, han d’acceptar que en aquestes àrees han de cedir la sobirania a ens com la UE (reclamant conservar, això sí, plena sobirania en temes d’identitat, culturals, lingüístics o educatius …). La UE ha d’exigir als seus membres regles comunes en termes econòmics i d’impostos, que impedeixin el “dúmping” laboral o fiscal.

En votar, hauríem d’evitar deixar l’important per a més endavant, i centrar-nos només en els altres dos.

Joan Majó, enginyer i exministre