Seguint la tradició de ja fa uns anys, la Fundació Ernest Lluch, amb la  col·laboració de la Diputació de Barcelona, va organitzar a l’Ateneu Barcelonès, la “Jornada sobre Municipis 2017”. Enguany estava dedicada a comparar la gestió pública o privada dels serveis municipals. M’agradaria reproduir algunes idees expressades per els ponents que hi van intervenir, confirmant algunes que jo defenso recordant la meva època municipal, i fent que en descobrís altres de noves. Em centro en quatre, sense gaires justificacions, per raó d’espai…

  1. La societat de serveis. El tema és important, ja que els reptes del futur immediat (globalització, canvi climàtic, societat de la informació…) ens estan portant cada cop més a deixar de resoldre les nostres necessitats habituals mitjançant el consum de productes, i a fer-ho accedint a serveis. (No tenim un cotxe, però utilitzem un servei de transport; no tenim un llibre, però naveguem per Internet…). Les administracions públiques no han estat mai preparades per fabricar productes, però sí per gestionar serveis; per tant, cada cop hi haurà més casos en que la frontera entre el públic i el privat serà menys clara o més discutible. L’Ajuntament no fabricarà mai bicicletes, però el “biccing” pot ser públic o privat…
  2. Municipalització i Privatització. És molt corrent que s’utilitzin aquests dos mots d’una forma tal que genera confusió, ja que es contraposen l’un a l’altre, cosa que no és certa. Un servei públic municipal pot ser prestat per el propi municipi, o pot ser subcontractat a una empresa privada. Però sempre segueix sent un servei públic, en tant en quant és considerat un servei bàsic d’accés universal. El que es privatitza és solament la gestió; però la titularitat del servei, la responsabilitat de la seva prestació, la tutela, i el control de la seva qualitat, segueixen sent de l’Ajuntament. “Privatitzar la gestió” d’un servei de recollida d’escombreries, no és privatitzar el servei, que segueix sent municipal. Una cosa molt diferent seria “liberalitzar” un servei públic, com es va fer fa uns anys amb les telecomunicacions o la televisió, que van canviar de ser monopolis públics o semipúblics, a permetre que empreses privades poguessin prestar-lo en règim de mercat i de competència. En el cas dels serveis públics, l’Administració corresponent té la obligació de garantir l’accés universal i la qualitat del servei, tant si el presta directament com si el contracta a l’exterior. En el cas d’una liberalització, la responsabilitat pública és només la de regular el mercat per assegurar que la competència sigui real i funcioni, evitant monopolis, oligopolis, o altres abusos. “Remunicipalitzar” un servei d’aigua, o de recollida de escombraries, és utilitzar un mot enganyós, ja que la gestió privada no havia significat que el servei deixés de ser municipal. Seria millor parlar de servei municipal amb  “gestió directa” o amb “gestió indirecta”.
  3. Qualitat, eficiència, i tarifa. Al triar la gestió, cal no aferrar-se massa a concepcions ideològiques (pública contra privada) i buscar sempre el millor sistema d’eficiència i de control, que no te perquè ser sempre el mateix. L’objectiu d’un municipi ha de ser assegurar a tots els seus ciutadans l’accés a uns serveis amb una qualitat suficient i amb una tarifa assequible.  L’eficiència és la relació entre la qualitat i el cost de producció. La decisió de la forma de gestió ha d’estar sobre tot basada en millorar aquesta relació, reduint cost i augmentant qualitat. S’ha de triar tenint en compte que hi poden haver moltes variants (gestió municipal, empresa pública, empresa mixta, consorci de municipis,  concessió a una empresa privada, o a varies…). Com que “accés universal” no significa necessàriament “accés gratuït”, el finançament pot combinar una aportació municipal i una tarifa per part del usuari, de manera que quedi assegurat l’accés a la qualitat mínima garantida a un preu assequible (potser, fins i tot nul), i una tarifa progressiva en funció de més qualitat o més volum de consum.
  4. La transparència en el sector municipal. També cal també tenir en compta altres aspectes menys racionals. S’ha d’intentar reduir les possibilitats d’un mal ús del poder polític a través de la contractació. Hem vist una gran quantitat d’operacions sospitoses de corrupció o d’amiguisme tant en la contractació d’obra pública, com en la de serveis. No seria raonable que, per evitar-ho, els municipis muntin la seva pròpia empresa constructora. Però en el cas de la prestació de serveis públics, l’alternativa de gestió directa és possible, i cal tenir-la en compta. És evident que aquesta gestió tampoc elimina el perill de corrupció. La transparència i la rendició de comptes han de ser el millor remei.

Joan Majó, enginyer i ex ministre