faulaFeia dies que plovia i en Joan es quedava a casa. Però aquell matí, encara que fes mal temps, va decidir sortir a caminar.

El dia ja escampava, el sol havia començat a sortir d’una forma tímida. En Joan aixecà la mirada i va veure que de lluny s’acostava en Pere —el seu amic d’infància— passejant un gos. Feia molt temps que no es veien.

La trobada entre ells, va ser efusiva. Records d’infantesa, es van barrejar amb anècdotes d’escola i temps de joventut, quan anaven junts a lligar a la discoteca.

En Joan, desprès de parlar de banalitats, va preguntar al Pere com li anaven les coses.

— No puc estar millor, no tinc problemes—va respondre amb una rialla d’orella a orella.

— I la crisi no t’afecta?

— De cap manera.

— Que tens un bon treball? — li va dir, amb una certa enveja.

— No, fa temps que estic a l’atur.

— No entenc res!! — en Joan es va quedar perplex ja que feia molts mesos que no tenia feina i estava preocupat.

— La solució, ha estat que tinc aquest gos, no  veus quin aspecte té? He preguntat quan me’n donarien, i com que és únic, m’han dit que me’l valoren per un milió d’euros. Tots els problemes resolts. Ja no tinc perquè preocupar-me. En Joan no podia creure el que sentia. Serà veritat, pensava?

Mentre parlaven va passar un home, arrossegant un carro ple de ferralla. Els dos amics és van mirar i quasi al mateix temps van dir:  — Si és en Josep, el noi més estudiós de la classe! -. Era tal l’impacte que havien rebut  que no varen gosar dir-li res. Com havia pogut caure tan a vall? En Josep tenia la mirada perduda i  per sort  no els va veure.

En Joan i en Pere es van  acomiadar, i cadascú va seguir el seu camí, tot i així, en Joan no es podia treure del cap el que havia sentit: que  gràcies a un gos podia tenir la vida resolta!

En Joan ja feia temps que estava a l’atur. La fàbrica on treballava des de que era jove, va tancar a causa de la crisi. Al principi no es va amoïnar massa, cobraria el subsidi i tindria una marge de temps per a trobar feina. Era un home organitzat i optimista. Els matins anava a caminar —li havien dit que era molt bo per a la salut— i deixava currículums a totes les empreses, botigues o establiments que trobava; per la tarda anava al bar del costat de casa a fer la timba amb els amics. La seva vida s’havia convertit en una rutina, sense gaire esperança.

Al cap d’un temps, per casualitat, els dos amics es van tornar a trobar. Aquell dia feia sol. Ja era primavera, els arbres estaven tots florits. En Pere anava sense el gos i feia molt bona cara. Desprès de saludar-se, en Joan, li va preguntar:

—Com et va la vida ?— ell encara no havia trobat feina

—Sóc molt feliç, cap problema, em vaig vendre el gos.

—Ah, sí? et van pagar el que et van dir? I al comptat?

—I tant!

—Com pot ser?

—Sí, sí, em van donar al moment dos gats que valien cinc cents mil euros cadascun!

 

Pilar Mercadé