Va quedar molt desdibuixat, i gaire be ja no se’n parla, però a mitjans de Novembre, a Göteborg, els 27 membres de la UE van aprovar l’anomenat “Pilar Europeu de Drets Socials”. Juntament amb la “Política Comuna de Seguretat i de Defensa” aprovada uns mesos abans, es tracta de dues iniciatives que pretenen reaccionar a les fortes preocupacions ciutadanes de noves inseguretats i d’increment de les desigualtats econòmiques, que es fan evidents a molts països de la zona.

Els moviments euro escèptics d’extrema dreta tenen sobre tot un caràcter populista i xenòfob que cal combatre. Però les crítiques provinents de l’esquerra estan molt més fonamentades. És clara la deriva antisocial de la política en molts països europeus durant els darrers 20 anys. A sobre, les  equivocades polítiques anticrisi, basades en l’austeritat, la reducció de la despesa social, i les reformes del mercat laboral, han provocat que siguin les parts més febles de les nostres societats les que han suportat de forma desproporcionada els costos de la crisi (atur, salaris baixos, i retallades de serveis socials).

Crec que és important que prenguem tots consciència que, durant el passat segle, el gran suport de la majoria de les nostres societats a la construcció de la UE, va estar en gran part basat en la constatació del progrés econòmic i social que va comportar aquest moviment, recolzat a les hores per partits de dreta moderada i per les socialdemocràcies. Però el model d’aquells anys es va trencar els 90.

M’agradaria pensar que el pacte de Göteborg significa una reorientació , i una recuperació, a nivell europeu i adaptat als nous temps, de l’esperit dels pactes socials que, a nivell d’Estats, van funcionar des dels 50 fins als 90. Però, per tal que això no quedi només en paraules buides o en declaracions formals, calen al menys tres tipus d’actuacions:

  • Identificar clarament quines son les àrees on s’ha d’actuar: nivells de salari mínim en funció de la renda per càpita, regulació del treball temporal o parcial, drets dels treballadors autònoms, igualtat de retribució per igualtat de treball, conciliació laboral, regulació del treball on-line, qualitat dels serveis socials, revisió de la negociació col·lectiva, reformes fiscals per assegurar la sostenibilitat del sistema públic i millorar la redistribució…
  • Tenint en compte que la majoria d’aquestes competències son actualment dels Estats, calen Directives Europees que fixin orientacions i posin marcs a les legislacions nacionals, tot respectant les evidents diversitats entre les economies de cada membre.
  • Acceptant aquesta diversitat, s’ha de tornar a posar en marxa la perduda voluntat de convergència entre les economies de l’Euro, i això suposa sens cap dubte una ampliació important del pressupost de la UE que permeti transferències de rendes amb finalitat inversora i de millora de la competitivitat, ampliació que demanarà l’establiment d’algun impost de caire europeu.

Si, en contrast amb la dinàmica que em vist en el tema de la Defensa, durant els propers mesos no es veuen moviments en aquestes direccions,  podrem pensar que la declaració de Göteborg te una part important d’enganyifa. Però no busqueu els culpables a Brussel·les; els trobareu a les capitals de la majoria dels Estats de la UE…

Joan Majó, enginyer i ex ministre