Fa temps que s’estan fent diagnòstics sobre perquè costa tant que les economies europees (i especialment les de la eurozona) puguin superar la crisi, generada al 2007 arran del desballestament del sistema financer. Hi ha opinions diverses, però hi ha un consens molt ampli en identificar errors de disseny de la nova zona monetària, agreujats  per el fet que, després de 15 anys, encara no s’hagi completat aquell disseny inicial, ni s’hagin reconsiderat alguns dels seus principis.

Les conseqüències d’aquests errors i retards, com també de les polítiques que la UE ha imposat a alguns països del Euro,  han estat molt  dures socialment i poc efectives en aconseguir els objectius buscats, ja que el període de funcionament de la nova moneda, en comptes d’impulsar la volguda convergència entre les economies dels països de l’euro, ha tingut efectes contraris respecte de la seva competitivitat relativa, ha provocat un excés d’endeutament en alguns d’ells, i ha acumulat desequilibris comercials i financers entre països.

És cert que, a corre-cuita, s’han posat en marxa instruments per resoldre problemes del sector financer com el MEDEM, i s’han creat algunes de las bases d’una futura Unió Bancària, però resta encara molt per fer en l’àrea de construir una sòlida Unió Fiscal que hauria de suposar, entre altres coses, un augment del pressupost comú de l’Eurozona, una harmonització de les polítiques fiscals, un Tresor comú, i l’emissió de deute mancomunat.

Som ja molts els que hem arribat a la convicció que una Unió Monetària, formada per economies amb nivells inicials molt diferents de desenvolupament, de productivitat, i de competitivitat externa, només pot ser estable i beneficiosa per a tots els seus membres, si es millora la mobilitat laboral, i si s’estableixen mecanismes, tant per reduir les diferències i per harmonitzar la fiscalitat, com per compensar els desequilibris interns que generen aquestes divergències. Això és el que pretén l’actual proposta de creació d’una Unió Fiscal. Voldria donar algunes  opinions, no pas des de la perspectiva d’un expert, si no des de un cert sentit comú,  una vegada constatat que les posicions inicials dels governs estatals son bastant divergents en com fer-ho, i això no ajuda pas a avançar.

  1. Fora de l’Euro. Un grup de països, entre ells el Regne Unit, rebutgen tot tipus d’Unió Fiscal, de la mateixa manera que ja no varen voler entrar a la Unió Monetària. És una posició congruent  que va portar a allò que fins ara s’ha anomenat “una Europa de dues velocitats”. Dic “fins ara” perquè tal denominació pretenia indicar que hi havia un objectiu final comú, però una divergència en la velocitat d’arribar-hi. La situació actual, tal com s’ha posat de manifest amb els preparatius del referèndum sobre la continuïtat o la sortida del R.U., és que hi ha alguns països que volen avançar cap a alguna forma de Unió política supra-estatal, però d’altres que només es volen quedar en una unió comercial. Per tant més que “dues velocitats”, sembla estem parlant de “dos projectes”. Un és la Unió Política, la UE; i l’altre el d’un grup d’Estats que constituirien amb ella una Unió Comercial reforçada, basada en un Tractat interestatal. Seria molt bo que hi hagués un  procés ràpid que aclarís aquesta situació d’uns i altres, i poder aconseguir que l’actual Eurozona es doti de les institucions democràtiques necessàries (Parlament, Govern, pressupost, tresor…) per acabar amb l’actual paradoxa de que l’Eurogrup, que és qui pren una gran part de les decisions polítiques i econòmiques més importants, segueixi sent un òrgan sense cap legitimitat democràtica, ni formalitat institucional. Caldria també deixar molt clar que el fet de  pertànyer a la Eurozona suposa l’acceptació i el compromís de seguir endavant en aquest camí vers una major cohesió política, que ha d’implicar unes progressives cessions de competències des dels Estats cap a les autoritats de la Unió. Compromís que, evidentment, caldrà també exigir als qui sol·licitin, o tinguin ja sol·licitada, l’entrada a la Eurozona.
  2. La Unió Fiscal. Entre els països disposats a avançar cap a un major nivell de cohesió, existeixen lògiques diferències sobre la naturalesa d’aquesta Unió, i sobre el disseny del seu contingut. Val a dir que hi ha una clara divergència d’opinió entre els països del centre i nord d’Europa, encapçalats per Alemanya, i els de la perifèria, especialment els mediterranis. En benefici de la brevetat, em centro només en dos aspectes, per altra banda molt lligats: l’existència o no de transferències fiscals internes; i el volum del pressupost “federal” de l’Eurozona, o la futura UE.
    1. Les transferències fiscals.  En tota unió monetària en que conviuen territoris amb característiques molt diferents, de recursos naturals, de clima, de desenvolupament econòmic, o de nivells de renda, cal  establir uns mecanismes que permetin anar reduint aquestes diferències i alhora millorar la productivitat i la competitivitat de tots ells. És tant una exigència de solidaritat i de redistribució, com un objectiu de millora del creixement econòmic de cada territori, i per tant,  del conjunt. La majoria dels Estats actuals (Espanya és un exemple) han seguit aquest model basat en un pressupost important de l’Estat i un sistema fiscal que redistribueix les rendes, tant des de un punt de vista personal, com territorial. La discussió, tant aquí com a Europa, és quin és el nivell adequat d’aquestes transferències, per evitar que un excés de redistribució, o una inadequada utilització dels recursos part dels receptors, augmenti la seva demanda de consum però sense cap estímul a augmentar la productivitat. Això convertiria en permanents les diferències de competitivitat i perpetuaria els desequilibris, sense impulsar la convergència buscada. Aquest temor, raonable degut a algunes experiències amb els actuals fons de cohesió, ha portat a alguns països a defensar una  “Unió fiscal sense transferències”. Crec que és una exageració i per tant un error, ja que no es pot oblidar el doble objectiu de solidaritat i de convergència, ambdós molt difícils d’aconseguir sense elles. El que cal és dissenyar uns mecanismes “federals” de transferències que, per una banda limitin el seu volum per tal de no castigar la capacitat de creixement de les zones més dinàmiques, i per l’altra assegurin que el destí dels fons està adequadament predeterminat, i monitoritzat des de la UE,  per assolir simultàniament objectius de solidaritat i de inversió productiva.
    2. El pressupost federal. Per tal que es produeixin els resultats volguts, és imprescindible augmentar de forma significativa l’actual volum del pressupost de la UE, que com és sabut, no arriba al 1% del PIB de la Unió. Per entendre la seva ridiculesa, cal recordar que el pressupost federal dels EE.UU. representa proporcionalment unes 20 vegades més…i això explica algunes de les evidents incapacitats europees per fer front a la crisi.  Una de les possibles mesures per corregir aquesta situació, seria suprimir  a tots els Estats l’actual Impost de Societats, i crear un Impost de Societats a nivell europeu. Això, a més d’incrementar notablement els recursos de la Unió, tindria l’efecte de ser una primera mesura “harmonitzadora” que acabaria automàticament amb el greu problema de les diferències de nivells d’imposició, que originen un “dumping fiscal”, provoquen deslocalitzacions d’empreses per aquesta causa, permeten a les empreses multinacionals burlar les normes estatals, i acaben produint una enorme reducció de la recaptació global.Ja he dit que no em considero un expert en temes fiscals i per tant estic convençut que hi poden haver altres mesures més adients o més fàcils de consensuar (impostos “verds”, impostos sobre transaccions financeres…) . No hi aprofundeixo, però insisteixo en que els països membres de la Eurozona hem de plantejar-nos amb urgència reprendre el camí de construcció de la Unió Fiscal, ja que en cas de no fer passos endavant, potser en trobarem en la necessitat inevitable de fer-los enrere.
  3. Una mirada a prop.  Un petit apunt final. Encara que totes aquestes reflexions s’han fet pensant en el futur de la UE, algunes es poden perfectament traslladar a possibles modificacions dels sistema de finançament dins de l’Estat Espanyol, tant si aquest conserva un model autonòmic, com si esdevé federal. Resumeixo alguns trets, de forma telegràfica.

Transferències sí o no?  Son necessàries, però no poden ser permanents ni poden crear addicció en els receptors.

Amb quina finalitat? Sempre, per augmentar la competitivitat i, en moments de crisi, per mantenir la demanda.

De quin tipus? Sobre tot per estimular la inversió productiva i crear ocupació, més que no pas per ajuts directes al consum.

Amb quins límits? Mantenint el principi d’ordinalitat, i sense castigar ni posar en perill la competitivitat dels territoris més dinàmics.

Amb quin mecanismes? Amb decisió dels projectes conjunta entre Estat i els territoris; amb execució per part dels territoris;  i amb control d’execució per part de l’Estat.

Joan Majó, enginyer industrial.