retalladesSaludo amb satisfacció i agraeixo el manifest que, amb el lema de “POBRESA ZERO”, van fer públic un conjunt d’entitats (segurament la més nombrosa, la taula del Tercer Sector Social) amb motiu del dia de la pobresa. Representa una visió diferent, crec que encertada, de la realitat. És similar a la que jo tinc, i per això vull comentar aquest tema.

Hem vist aquests darrers anys, tant a Espanya com a Catalunya, una quantitat important de protestes contra les retallades en els servies públics de l’estat del benestar.  Em sento solidari de les protestes, però sempre he pensat el mateix: el problema no són les retallades; el veritable problema són les causes de les retallades. Les retallades són la conseqüència de no haver fet front amb valentia a una sèrie de situacions estructurals que les  provoquen i les expliquen: el sistema fiscal; el model de finançament autonòmic; deficiències de gestió; i orientacions ideològiques.

1. Sistema fiscal. El sistema fiscal és insuficient i injust. No cal afegir dades numèriques que  ja s’han repetit prou. Només tres:

1.1 El volum total de la recaptació d’impostos (de la que evidentment depenen les possibilitats de la despesa pública) es situa gaire bé 9 punts per sota de la dels països de la zona Euro (36% contra 45%, amb alguns casos arribant al 50%). Si paguem menys i hi ha menys recursos públics, no és d’estranyar que es puguin prestar menys serveis. És un tema de matemàtiques. Aquesta diferència no és deguda a uns impostos més baixos, si no a la elusió (legal) i la defraudació (il·legal) fiscal, sobre tot en les rendes altes no provenint del treball i en els impostos de les grans empreses. És la conseqüència de les reformes fiscals dels darrers deu anys en l’IRPF (doble escala), l’Impost sobre el Patrimoni, i l’Impost de successions i donacions.

1.2. Aquesta situació no solament ha disminuït els ingressos, si no que ha fet desaparèixer en bona part la finalitat redistributiva del sistema, de manera que la renda finalment disponible de les famílies després de pagar impostos, en molts casos es redueix proporcionalment més per a les rendes baixes i mitges que per a les altes.

1.3. La universalització dels serveis públics (una mesura enormement important per assegurar-ne la qualitat), sense preveure alguns tipus de contribució per a usuaris amb rendes superiors a un cert nivell, ha reduït encara més el caràcter redistributiu de tot el sistema.  Mentre seguim patint aquest dèficit d’ingressos, cosa que només es pot evitar amb reformes fiscal progressives i amb lluita contra el frau, tot el que es faci seran pegats momentanis.

2. Sistema de finançament. L’actual sistema de finançament, i la política de l’actual govern espanyol, fa que aquest fenomen de manca de recursos es transmeti ampliat a Catalunya, i que la despesa social sigui aquí un 23% del PIB, mentre a Espanya és  un 26%, i a la UE un 29%. Aquest és un fet incontestable que justifica en part les continuades reivindicacions del govern, però que no hauria de suposar donar totes les culpes de les retallades a aquesta sola causa, ja que no és la única.

3. Mala gestió. Respondre a la manca de recursos amb retallades transversals que afecten a col·lectius molt desfavorits, en comptes de fer reformes que puguin eliminar ineficiències, despeses innecessàries, o serveis mal enfocats, és una sortida poc satisfactòria. No hi ha cap dubte que això demana una capacitat de gestió que potser els actuals serveis públics no tenen. Cal dons revisar urgentment els sistemes de governança per introduir amb valentia nous procediments, i alhora ser més curós a l’hora de tenir en compta les conseqüències d’algunes decisions per a les persones amb pitjor situació econòmica. No és el mateix retallar el sou un 10% a qui guanya 50 mil euros l’any, que a qui en guanya 15 mil.

4. Ideologia. Tant a l’Estat com aquí, s’ha entrat en una dinàmica de recorre al sector privat com a substitut de les mancances dels serveis públics retallats. Caldria veure si aquesta solució és bona, si és un recurs davant la impotència, o si no deixa de ser l’efecte d’una concepció prèvia que busca un equilibri diferent entre el mercat i el servei públic, fent retrocedir a aquest. En alguns llocs, com la Comunitat de Madrid, s’ha dit ben clar que es volien passar serveis al sector privat. És discutible però és clar. No sé si això també està passant aquí de forma més amagada.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre