Una de les coses mes interessants i alhora més preocupants de les societats actuals és l’anàlisi d’on està el poder, és a dir, de qui mana. En una concepció idíl·lica de les modernes democràcies, el poder està en mans del poble, que el diposita en els representants polítics que ell tria. Paral·lelament existeix un poder real que neix de la propietat dels actius econòmics, de les empreses, i dels grans grups financers. Per això una part important de la vida política està en la lluita entre el poder polític (que neix del poble) i el poder econòmic (que surt de la fortuna i del control de l’economia). Mentre el poder polític actua de tal manera que la majoria del poble considera que defensa els seus interessos, i té la impressió que imposa aquests interessos al poder econòmic, el sistema funciona acceptablement.

Quan això no és així, com està passant en l’actualitat, el sistema trontolla. Bona part dels ciutadans pensa que els seus polítics “no els representen” ni els defensen. Veuen que la política està sovint subjecta als dictats de l’economia (el sistema financer, els “mercats”, les grans multinacionals…). La reacció, comprensible, comença amb la coneguda desafecció vers els polítics: es parla de endogamia, es parla de incompetència, i es parla de impotència (i moltes d’aquestes coses son certes). Es segueix després amb la organització de moviments, assemblees, o plataformes per tal de protestar, oposar-se, pressionar, o influir en les decisions dels poders reals.

politica-novembre2014Aquesta dinàmica, que hem viscut darrerament ben a prop, ha tingut algunes actuacions molt reeixides en mobilització, i molt eficaces en resultats. Està obrint unes vies que poden millorar la democràcia i cal recolzar-ho. Però, si l’actuació es fa volent passar per sobre, o al marge, de les institucions democràtiques, representa un gran perill a mig termini. Crec que el que més deu estar desitjant el poder financer, és que aquests moviments populars serveixin per debilitar les estructures democràtiques de l’Estat, i els ajudin involuntàriament a afeblir el seu principal adversari, aquell que té poder per posar fre a les seves actuacions. Compta que no resulti que, sense voler-ho, estem contribuint a debilitar la política, que és l’única que pot representar els interessos dels ciutadans davant dels interessos del diner.

L’Estat, i entenc per Estat el conjunt de institucions del nostra sistema democràtic està, des de fa 30 anys, perdent una lluita contra el món dels diners. La globalització del poder econòmic (l’obertura dels mercats) i la no-globalització del poder polític (el manteniment dels estats-nació) ha desfet l’equilibri anterior i ha disminuït de forma radical la possibilitat d’enfrontar-se per separat als grups econòmics globals. Europa ha intentat respondre-hi amb la UE, però els avenços han estat massa lents. Per això no és d’estranyar la sensació d’impotència que veiem davant d’actuacions dels governs “nacionals” que ens prometen imprudentment coses que no podran fer, a no ser que es facin a nivell europeu.

El poble s’està revelant davant del funcionament de la política. És una actitud comprensible, que caldria mantenir i canalitzar en una triple direcció:

  1. No podem destruir la política, hem de canviar-la. Els parlaments, els governs, i també els partits, seguiran sent imprescindibles per fer funcionar la democràcia. Caldrà sempre una certa intermediació entre els ciutadans i el govern, encara que les noves possibilitats tecnològiques poden facilitar noves formes de participació, i nous sistemes de transparència i de control.
  2. No podem prescindir del sistemes electorals, ja que l’única forma de conèixer la voluntat del ciutadans és el vot. Segurament això vol dir que, amb el mateix nom o amb un altre, no podem prescindir dels partits. Cal canviar-los, no eliminar-los.
  3. És un gran error convertir l’actual desafecció política en una actitud anti-europea (partits xenòfobs). No cal tirar enrera la construcció europea, si no accelerar-la i reorientar-la. Cal acceptar que els estats nacionals ja no serveixen en un món globalitzat, i cal construir un estat europeu, que tingui força a nivell mundial, que accepti la gran diversitat de pobles que hi conviuen, que permeti la solidaritat interterritorial, i que funcioni amb institucions democràtiques i no tecnocràtiques.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre