Tal com ja havia anunciat el seu nou President, la Comissió Europea està preparant un pla d’inversions públiques com a mesura per estimular el creixement i la creació d’ocupació. D’entrada és una molt bona notícia. Suposa el reconeixement dels errors comesos en les polítiques de gestió de la crisi, centrades solament en la reducció dràstica del dèficit públic i el retorn dels deutes dels països perifèrics. Sempre he defensat que l’austeritat en l’actuació d’alguns països europeus per reduir l’endeutament i refer alguns equilibris fiscals, podia ser una mesura necessària; però he insistit en que ella sola no ens trauria de la crisis i provocaria una disminució de la inversió, una forta retracció del consum i uns grans augments de la desigualtat, les tres coses amb efectes plenament contradictoris amb l’objectiu de la recuperació. Algunes d’aquestes mesures podien ser convenients, però elles soles, que han tingut resultat acceptables en l’estabilitat financera, han estat desastroses per el creixement, ja que han paralitzat l’economia europea i ens han tornat a la recessió.

10-gener-junkerS’anuncien ara polítiques expansives i de reactivació, entre les que destaca l’anomenat Pla Junker amb inversions de més de 300.000 milions d’euros. S’ha tardat massa, però a la fi s’ha fet un petit gir… Ara bé, com més es van coneixent les característiques detallades del Pla, més son els dubtes sobre la seva eficàcia. Explicaré aquests dubtes, que tots deriven de quatre raons polítiques: la voluntat de mantenir moltes competències en els estats nacionals en comptes de traspassar-les a  la UE; la negativa a augmentar el pressupost de la Comissió i establir algun impost de caràcter europeu; la negativa a dotar de més competències al BCE; i la tossuderia a confiar més en els mercats financers que en els governs. ¡I així ens va!

  1. Diners públics o diners privats. Ara ja se sap que la idea central és “mobilitzar” capitals privats, ja que la part de diner públic europeu no serà gaire més que el 10% dels fons a invertir, diners que hauran de servir per a “estimular” i per a “assegurar” uns certs nivells de rendibilitat de les inversions. Això genera importants dubtes. Si, a més, s’hi han d’afegir algun tipus de garanties per cobrir els possibles riscos de la inversió, tornem a estar allò tant conegut de “beneficis privats i pèrdues públiques” que recentment hem viscut a la costa davant del delta de l’Ebre…
  1. Projectes públics o projectes privats. Aquest plantejament comporta una conseqüència inevitable en la elecció de les inversions. ¿Què comptarà més, la seva rendibilitat financera o la seva rendibilitat social? Sé molt bé, i ho he defensat sovint, que les inversions públiques també han d’estar lligades a un concepte de rendibilitat (no cal construir trens sense passatgers, ni aeroports sense avions…), però la elecció en base a un criteri de pura rendibilitat financera, segurament no portarà a escollir aquelles que siguin més necessàries per a la nostra societat amb una visió de futur (augment de la eficiència energètica, transformació cap a una economia menys depenent dels combustibles fòssils, instal·lacions per a la recerca i el desenvolupament, millora de la formació…).
  1. Decisions europees o decisions estatals. Si la finalitat del Pla és impulsar el creixement i reduir l’atur, seria d’esperar que des de la UE s’orientessin les inversions cap a aquells territoris que tenen problemes més greus en aquesta àrea, amb una lògica similar a la dels fons europeus de cohesió. Si el mecanisme que funciona és el que s’ha anunciat, és a dir que aquells estats que estiguin disposats a completar els fons comunitaris amb diners propis podrien veure finançats més projectes, és possible que aquest Pla encara agreugi les desigualtats territorials ja que l’objectiu privat de la rendibilitat és més fàcil d’aconseguir-se en els mercats més desenvolupats, dels estats menys endeutats. 
  1. Mesures complementàries. Torno al principi: La debilitat d’aquest Pla ve de l’urgent necessitat d’augment del pressupost de la UE (ara menys del 1% del seu PIB), i de l’ampliació de les competències del BCE, que li permetessin fer polítiques en favor de la recuperació (com fa la Reserva Federal Americana). Mentre estigui centralitzada la política monetària i descentralitzada la fiscal, la Comissió i el BCE es queden sense les eines necessàries per fer el que es predica. Massa fum, i poc foc…

 

Joan Majó,  enginyer i ex ministre