Va ser interessant escoltar en directe, les  explicacions de l’ex ministre grec, explicacions que van confirmar el que ja havíem llegit durant l’estiu en els mitjans internacionals. Crec que es tracta d’un economista rigorós i d’un activista molt intel·ligent, però no necessàriament d’un gran polític. Comento dos aspectes en els que coincideixo, i un tercer en el que dissenteixo.

  1. Polítiques anti-crisi. Té una bona part de raó quan s’uneix a la critica de les polítiques d’austeritat imposades a Grècia i a altres països endeutats de la zona euro; polítiques que, si bé han permès rescatar el sistema financer dels països creditors transformant una bona part el deute privat en deute públic, han obligat a unes mesures que han generat depressió, destrucció de llocs de treball, desmantallament dels serveis públics, empobriment de les classes mitges, i que estan fent molt difícil el retorn a un creixement estable de les economies afectades.  Grècia és un cas extrem, però som uns quants països els que hem patit aquestes mesures. La crítica que fa és molt correcte, encara que oblida acceptar que la situació de l’economia grega, i l’actuació dels anteriors governs grecs, feien obligada una dosi d’austeritat, de rigor, i de reformes, sense les que es feia impossible la continuïtat dins de la moneda única. Per altra banda, era molt perjudicial sortir-ne. La política de la “troica” ha estat equivocada, o més aviat esbiaixada pels interessos d’un quants estats, però els països del Sud no poden pretendre que no tinguin molta responsabilitat en el que els ha passat.
  1. La democràcia a la UE. Participo plenament de la queixa de manca de democràcia en el funcionament de les institucions europees, ja que el contingut dels tractats, i les resistències a convertir la UE en una unitat política, fa que les decisions es prenguin en unes reunions allunyades del coneixement del poble, i que els qui les prenen no hagin de retre comptes d’elles als ciutadans, ja que no han estat escollits democràticament. Això és particularment cert en el cas de la Comissió, del BCE, i de l’Eurogrup. En les negociacions amb Grècia, encara ho empitjorat més la presencia del FMI. Fa molt temps que molts diem que pot funcionar bé una unió comercial entre estats independents, però que no pot haver-hi una unió monetària sense una unió fiscal, i finalment sense algun tipus de unió política. Unió que ha de respectar la diversitat dels pobles que s’uneixen, però que ha d’harmonitzar, coordinar, i finalment unificar, les polítiques de tipus econòmic, social i de representació exterior. És per això que soc partidari de l’Europa federal…  
  1. Varufakis i el referèndum. Crec que la política respecte a la UE de Tsipras i de Varoufakis ha estat equivocada i finalment ha perjudicat molt als grecs. Encara que després del referèndum es van enfrontar y separar, fins a la convocatòria van anar junts i crec que va ser Varufakis l’inspirador del que van fer. Van cometre dos grans errors d’estratègia: pensar que pots aconseguir un pla de rescat de la UE pel teu sector financer i la teva economia, proclamant al mateix temps que és la UE la culpable de totes les teves dificultats. I pensar que pots formar part d’una unió monetària (de la que no vols sortir) i alhora exigir que aquesta unió hagi d’acceptar les decisions que prengui el poble grec. El primer és un gran error polític: triar la via de l’enfrontament i no la de la negociació, quant ets tu qui més necessita a l’altre. I el segon és un error de perspectiva: no entendre que formar part de la UE, i encara més de la Eurozona, suposa una molt important reducció de la teva sobirania en molts àmbits, i molt especialment en l’àmbit econòmic. Davant de la duresa que suposava la proposta feta per la UE, aquests  errors els van portar a convocar el referèndum, defensant el “no” a la proposta. Varufakis diu que Tsipras volia perdre’l  per tenir la possibilitat d’acceptar-la. Però va guanyar el “no” i, després d’uns forts enfrontaments amb Brussel·les, van acabar havent d’acceptar un pla que es va endurir encara més com a reacció al pols plantejat per el govern grec.

Tot plegat, unes actituds excessivament intransigents per part de la UE, i uns errors polítics importants per part de Varufakis i Tsipras. El poble grec necessita una nova oportunitat.

 

Joan Majó, enginyer i ex ministre.