Fa poc acaba de celebrar-se, com cada any, el Fòrum Econòmic Mundial a Davos. Es la reunió dels rics més rics del món que té lloc la tercera setmana de gener. Fins fa quinze anys se celebrava pràcticament en secret però al 1998 fou notícia mundial per la irrupció d’uns atrevits al gran saló del balneari que van penjar la pancarta amb el lema que des d’aleshores s’ha convertit en símbol:  “Un altre món és possible”. Aprofito aquest fet per fer algunes consideracions sobre l’evolució social del món des d’aleshores. Heus ací algunes xifres tretes de l’informe que Oxfam ha fet públic en ocasió de Davos:

A nivell global, del món, avui 62 persones posseeixen igual riquesa que 3.500 M, la meitat de la humanitat. L’any passat eren 80, fa sis anys eren 388 i, només fa vuit anys eren 600. La crisi ha servit per concentrar progressivament la riquesa en poques mans. En últims cinc anys els ingressos dels més rics s’han incrementat en un 44% i els dels 3.500 s’ha reduït en un 41%. És una fractura imposada pels rics de Davos. Es calcula que als paradisos fiscals s’hi amaguen 14 bilions de dòlars. Fa vuit anys eren menys de la meitat. Amb la meitat s’acabaria amb la pobresa en el món.

Espanya, també segons el mateix informe, és el segon país de la UE país on ha crescut més la distància social (14 vegades més que a Grècia): 2’3 Milions de ciutadans espanyols tenen tant com la resta, 42 milions, i més en concret, només 20 persones tenen 115 mil M. d’euros igual que 15 Milions de persones, el 40 % de la població més pobra. Des de fa només dos anys, el patrimoni d’aquells 20 rics ha augmentat un 15% i el patrimoni dels 15 milions de la cua, ha disminuït també en un 15%. L’evasió de capital d’Espanya cap a paradisos fiscals, de 2013 a 2014, ha crescut en un 2.013 %, i en concret cap a les Illes Caiman en un 8.796 %. Com és que ho tolerem?

A Catalunya igual, o més greu encara. La meitat de la població de Catalunya s’empobreix any rere any.

Segons les xifres oficials de la Generalitat (Institut d’Estadística de Catalunya), al 2014 el 21% de la població catalana estava en situació de pobresa relativa (cobrant menys del 60% de la renda mitjana) i un 11’7% en pobresa severa (cobrant menys del 30% de la mitjana). En total, el 32’7% de la població catalana viu en pobresa. Tots els informes coincideixen (Foessa, Fedaia, Síndic de Greuges, Fund.Bofill, Fund.Campalans..)

El pitjor és que la situació s’agreuja ràpidament: l’any 2013 la pobresa relativa era del 19,8% (ha pujat 1,1 punts) i la severa 9’1 (ha pujat 2’6 punts). El 41% de les llars manifesten no poder fer front a despeses imprevistes (assumir 650€ extra) i un 42,6% no pot fer vacances almenys una setmana a l’any. El 9,9% de la població té retards en el pagament de despeses d’habitatge.

Però també a Catalunya els rics s’han fet més rics i imposen la fractura social contra els pobres. Segons tots els informes, la desigualtat social a Catalunya és molt superior a la europea i puja respecte l’any anterior: el 20% de les llars amb majors ingressos acumulen 6,5 vegades el que ingressen el 20% de les llars més desfavorides.

Dins del gruix de la societat, els dos col·lectius que més pateixen les conseqüències de la crisi són els nens (per l’empobriment dels pares) i les persones grans: la taxa de pobresa relativa arriba al 28,8% entre els menors de 16 anys i a un 14,4% de les persones grans.

Es calcula que el frau fiscal a Espanya és de 100 mil M.d’E. i que el de Catalunya és de 16 mil Milions d’E.

Podem dir que la crisi ha provocat una situació de catàstrofe humanitària, de grans col·lectius en situació de vulnerabilitat social i personal, i que vivim situats en un greu “pecat” d’injustícia social. També entre nosaltres.

D’aquí l’engany de l’expressió “estem sortint de la crisi”. Alguns s’han enriquit amb la crisi. I d’aquí l’escàndol de Davos d’aquest any: després que els rics han assegurat finalment a favor seu el resultat de la crisi, a Davos la pobresa de les majories ha deixat de ser preocupació.

Acabo aquestes reflexions amb dues consideracions:

  1. Les societats benestants tenen -tenim- una immensa capacitat per amagar els problemes. Apareixem com una societat lluenta, d’aparadors brillants, de consum, de terrasses de bars plenes. Fins i tot en els estudis, parlant de xifres correm el risc de consideracions abstractes, que poden fer desaparèixer les persones. Però darrera els aparadors i les xifres, hi ha la fractura social, la cara amagada de la pobresa, un dolor que té rostres amb nom i cognom alguns dels quals podem tenir molt a la vora. Es tracta d’un dolor profund i que afecta tots els sectors de la població, en primer lloc als que ja abans estaven en risc d’exclusió, però també les noves formes de pobresa que de manera indiscriminada afecta a joves, infància, avis, dones, adults sense feina que dia a dia veuen com van perden possibilitats de mantenir la seva dignitat. Normalment és un sofriment amagat, pel sentiment de fracàs i humiliació que suposa, que es viu en la soledat d’un mateix o en la intimitat de la família.
  2. No hi ha “pobreses” sectorials. Tendim a “fragmentar” la pobresa per diferents sectors de població: de la infància, dels avis, de les mares solteres, de l’immigrat, del desnonament, de les llistes d’espera… etc. i posar “remei” per a cada una d’elles. Però no hi ha “diferents pobreses”. La pobresa és una sola: la majoria social –al món, a Espanya i a Catalunya- s’està empobrint i els sectors més vulnerables (nens, avis, joves, refugiats víctimes de la fam o les guerres…) són els primers de caure. Cal una resposta global. I en aquesta “resposta global” cal incloure la denúncia a les administracions i a la major part dels participants de Davos, que en lloc de protegir els ciutadans, prefereixen incrementar la despesa militar o rescatar la banca, els banquers i les seves estafes abans que les víctimes, les persones estafades. Les solucions fragmentades són necessàries però són només remeis pal·liatius. En definitiva cal una resposta política.

Jaume Botey