2014_05_18_VotemAquest mes de Maig, mes d’eleccions a la UE, és un bon moment per recordar els dos principals objectius que es van establir quan, a meitat del segle passat,  es va iniciar el procés de construcció de la unitat europea: evitar la repetició dels enfrontaments entre els pobles del continent; i recuperar per un nou camí, la influencia que alguns dels estats europeus ja havien perdut en l’escena internacional, davant del nou repartiment  bipolar del poder. Aquests objectius es volien assolir a partir d’un procés d’unió que passava primer per l’economia, i després per la política. Mirant enrera, es pot dir que el primer objectiu – la pau – s’ha assolit de forma molt satisfactòria; i que el segon – el poder, la influència –  està molt a prop de  ser un gran fracàs. Dos fets d’actualitat mereixen un comentari.

1. Ucraïna. Després del ridícul de fa uns anys a Kosovo, ara hem viscut a Ucraïna un nou episodi en el que ha tornat a quedar clar que l’enfrontament real és entre Rússia i els EE.UU, amb els grans estats europeus fent d’escolanet, i amb la UE mirant cap a un altre lloc, incapaç d’establir una estratègia conjunta i d’actuar en conseqüència.  A Kosovo, es va haver de posar fi a una situació d’extrema violència tocant a les nostres fronteres, fruit d’un enfrontament intern a Sèrbia. Van haver de ser els avions americans i de la OTAN els que fessin la feina. La situació a Ucraïna ens toca més a prop. L’explosió del conflicte va ser causada per una tensió entre els partidaris d’un acord amb la UE i els d’un acord amb Rússia. Està quedant ben clar que  Europa és incapaç d’oposar-se per vies polítiques a l’empenta russa, i, si malauradament el conflicte esdevé més violent, podríem trobar-nos amb una  repetició del cas anterior… Europa, no aconsegueix influir en el món, ni tant sols pot resoldre els conflictes que li toquen directament.

2. Potencia econòmica. Un informe publicat fa uns dies per el Banc Mundial sobre l’evolució de l’economia global, confirma i torna a posar d’actualitat dades sobre el creixement previst d’alguns països, dades ja conegudes però que intensifiquen les tendències. En destaco quatre:

1. En termes de PIB, els EE.UU representen ara el 17,1% de l’economia mundial, i la Xina el 14,9% però amb un creixement que fa pensar que el 2015 pugui passar al davant. Les previsions anteriors deien que això passaria abans del 2019, però no tan aviat.

2. Rússia representa actualment el 3,5% del PIB global, un lloc situat entre el d’Alemanya i el del Regne Unit.

3. L’actual “ranking” de països per el seu pes econòmic és: EE.UU, Xina, Índia, Japó, Alemanya, Rússia, Regne Unit, i Brasil, però amb els dos primers molt lluny de tots els altres.

4. La Unió Europea, en el seu conjunt, significa el 18,6%, és a dir que és ja el primer mercat i la primera potencia econòmica mundial, un punt i mig per sobre dels EE.UU, i  amb més de 6 vegades el pes de Rússia.

3. Paradoxa. Com explicar aquesta contradicció? Perquè si el pes econòmic és tant important, és tan ridícul el pes polític? I, encara una pregunta més preocupant: Aquesta manca de pes polític no està ja posant en perill la continuïtat de la nostra importància econòmica? Jo crec que la darrera crisi ha demostrat que sí. Què cal fer?

El pes polític dels països es basa normalment en dues potes:  la econòmica i la militar. Crec que Europa ha fet, encertadament, la opció de no donar prioritat a aquesta segona. Però això portarà a la irrellevància, com està passant, si no es compensa amb una forta aposta per la primera. Cal  una més forta unió econòmica i una actuació política conjunta de cara al exterior. Dit en altres termes, anar evolucionant de l’Europa dels Estats a l’Estat d’Europa. O, en termes més jurídics, del Tractat entre Estats sobirans a una Constitució federal. Si renunciem també a la primera pota, la decadència és segura.

En el sentit del vot del dia 25 es barrejaran, segur, moltes coses. Jo vull votar, sobre tot, per tenir un President a la Comissió que pugui recuperar un fort paper per a aquest òrgan. Crec que Schultz, tot i ser alemany, o potser per ser alemany, és la millor opció. A sobre crec que els problemes catalans s’encarrilarien molt millor amb una Comissió potent que no pas amb uns Estats omnipresents, amb la darrera paraula en tot, i amb dret de veto.

Joan Majó, enginyer i ex ministre