Si els humans fóssim capaços de governar la globalització, les noves tecnologies i el canvi climàtic en benefici de tots, viuríem en un món ideal. Seria un món més just i pacífic. Però malauradament l’ordre polític i econòmic mundial no sorgeix d’un consens pacífic, sinó del resultat d’una dura lluita, sovint brutal i bèl·lica, per part dels països i elits dominants, per aconseguir l’hegemonia del poder, enriquir-se i assegurar el seu futur.

Un exemple del desgavell mundial el vivim a Síria. Ha esdevingut un camp de batalla per la confrontació d’interessos politics i econòmics de les grans potències, revestits també com a conflictes religiosos o de lluita contra el terrorisme. Per a desgràcia dels sirians, els interessos en joc no estan a Síria sinó en un àmbit regional més ampli, la redefinició de la influència que es tindrà a l’Orient Mitjà després de les guerres a la zona. ​Les incomptables víctimes de la tragèdia, morts, ferits o refugiats, són considerats hipòcritament com a  “danys col·laterals”.

Mentrestant, el poder econòmic i la riquesa mundial i local segueix concentrant-se en un reduït número de persones, que formen part de l’“elit dominant”. Són persones  perfectament identificables amb noms i cognoms, que exerceixen una gran influència sobre el poder polític, degut al control que tenen sobre els mercats financers, els potents lobbies i think-tanks dels que disposen i a les influents relacions que faciliten les “portes giratòries”.

articleUna de les tendències més preocupants que en deriven, és l’augment de la desigualtat. Seriosos  informes ho confirmen. Oxfam Internacional, per exemple, denuncia que 62 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial, o que a Espanya 20 persones tenen un patrimoni equivalent al de 15.000.000 d’espanyols.

Les causes de l’acumulació en mans d’uns pocs són múltiples, però una de les més evidents és la mala distribució de la riquesa que es crea i la transmissió del patrimoni que s’hereta. Aquesta situació és possible per la feblesa dels Estats, que al estar tan interrelacionats amb els interessos econòmics, són incapaços d’imposar un mínim de justícia social.

A Occident, com a conseqüència de la doctrina liberal aplicada, el sistema polític, econòmic i social està en plena crisi. Tot evidencia que estem al final d’una època, però encara és difícil albirar cap on decantarà el futur. Al inici de la crisi actual, a l’any 2008, i dels efectes devastadors que va tenir, molts vàrem pensar que els Estats es veurien obligats a recuperar la funció de regulació i control de l’economia per impulsar el benestar general. La resposta va ser la contraria. Més dosis de liberalisme: austeritat, retallades, atur, degradació de les condicions laborals, marginació i desigualtat, que ens ha portat a una situació socialment insostenible.

Tot i que l’economia creix moderadament, la desigualtat i el descontent augmenta. La desafecció ciutadana és gran. Les protestes sorgeixen arreu. Els partits xenòfobs d’extrema dreta i els anti-europeistes s’enforteixen. Els moviments ciutadans surten al carrer i comencen a governar ajuntaments i governs. En el cor del capitalisme sorgeixen destacades veus que denuncien la injustícia. Jeremy Corbyn, va guanyar les eleccions primàries com a líder del Partit Laborista a Gran Bretanya.  Bernie Sanders, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units denuncia als poderosos. Quelcom s’està movent, com també a Grècia amb Syriza, Espanya amb Podemos, la CUP a Catalunya, o a Portugal amb un govern d’esquerres.

Podem caure novament en l’error de pensar que finalment la democràcia triomfarà sobre els interessos dels capital. Segurament oblidem que, fins ara, la democràcia és tolerada mentre pugui ser dirigida i controlada per l’elit dominant. Si els moviments ciutadans que pregonen el canvi tenen prou força per posar límits als poderosos i situar l’economia al servei dels ciutadans, no està garantit que sigui tolerat.

Els poders econòmics tenen suficient capacitat per imposar els seus interessos. Culparan als Estats del nou fracàs per haver sigut tímids en la desregulació, les privatitzacions i les reformes. Ens voldran entabanar dient que la solució ha de venir de “governs forts” que apliquin noves polítiques basades en la liberalització radical de l’economia i dels mercats per recuperar la competitivitat i el creixement.

Si aquesta proposta reeixís, seria el triomf d’una perversa ideologia que ho sacrificaria tot en benefici d’uns pocs. Suposaria l’exaltació d’un individualisme ferotge, en un món en el que el treball i la protecció social escassegen i en el que la supervivència dependria de cada un, en un marc de lluita de tots contra tots. Fóra el fi de la democràcia i convertiria els ciutadans en súbdits. Es un escenari possible, que els ciutadans podem i hem d’impedir.

Francesc Raventós

Article publicat a VALORS. Diari digital d’ètica i reflexió el 18/02/2016.