article-costosEls europeus hem de fixar-nos com a objectiu polític fonamental mantenir el nostre Estat del Benestar, és a dir, una sèrie de serveis bàsics dels que ningú quedi exclòs per manca de recursos. Però cal tenir en compte que, en un context de globalització, no es pot garantir que les nostres economies segueixin generant els excedents que hem vist durant les passades dècades. Això ens obliga a replantejar el contingut i els mecanismes de finançament dels serveis, i a reformar el sistema fiscal. Cal analitzar i redefinir conceptes com “servei bàsic”, “servei universal”, “gratuïtat”, “pagament per ús”, o “cost del servei”. No haver fet això, és el que ens ha conduït a gestions econòmicament complicades des del sector públic (retallades) i socialment molt injustes (la pobresa energètica). Paradoxalment, la manca d’aliments l’està resolent sobre tot el sector privat …!

Encara que sigui d’una forma molt breu – la qual permet un article – voldria exposar tres principis a partir dels quals seria possible compaginar eficiència i equitat:

  1. Cal distingir entre “serveis bàsics gratuïts” (l’educació, la seguretat …) i “serveis universals no gratuïts” (aigua, electricitat, mobilitat, transport, comunicacions …). Els dos principis següents es refereixen només a aquests últims (entre els quals segurament entrarien també una part de la sanitat i de l’educació superior …).
  2. En relació a les despeses hauríem de fer una distinció entre els costos fixos i els costos variables. En el possible els primers haurien de ser suportats pels pressupostos públics i els segons pels usuaris. Dit en termes molt simplificats: que els costos fixos es reparteixin en funció de la riquesa i la renda, i els costos variables en funció de la utilització.
  3. Aquestes regulacions haurien d’anar acompanyades d’una reforma que tornés la progressivitat al sistema fiscal, per fer-ho realment redistributiu.

Desenvolupar aquest esquema és complex i s’ha d’adaptar a la naturalesa de cada servei, ja que en cada cas l’evolució de les condicions tècniques i econòmiques són diferents. Per això em limito aquí a posar alguns exemples que em sembla que poden aclarir els principis.

Mobilitat i transport. En aquest sector crec que les coses es fan ja de forma més propera al que estic proposant. El paper del sector públic consisteix sempre a finançar les infraestructures necessàries per a aquesta mobilitat: carreteres, vies fèrries, ports, aeroports …) En molts casos gestiona també el transport, finançant infraestructures mòbils (autobusos, trens) i presten el servei, però no gratuïtament. No crec que s’hagi calculat així, però l’usuari actualment paga sobretot una part important de les despeses variables.

Comunicacions. En la meva etapa de treball en la Comissió Europea, vaig insistir (sense aconseguir-ho) que al liberalitzar els serveis de telefonia i Internet, es mantingués la propietat i la gestió d’una única xarxa pública, sobre la qual tots els operadors poguessin oferir els seus serveis . Aquesta actitud obeïa al meu convenciment que així s’evitaria la duplicitat de xarxes, es milloraria la competència i les tarifes baixarien més, ja que una part important de la mateixa era l’amortització de la xarxa, cosa que desapareixeria si les tarifes d’ús només contemplaran els costos variables que s’ha demostrat que cada vegada són més baixos. Crec que no es va aprofitar l’oportunitat, per la pressió dels grans operadors nacionals que volien preservar la seva negoci gestionant també la xarxa.

Pobresa energètica. L’electricitat no pot ser gratuïta, però ha de ser d’accés universal. El que genera els problemes actuals (“pobresa” per a alguns i dèficit per a tots) és l’estructura de la tarifa, ja que el cost variable de generar l’energia és una part petita de la tarifa, sent la seva major part costos d’amortització de les instal·lacions de generació o de distribució, i altres costos fixos. Es produeix la paradoxa que com més redueix el seu consum un usuari, més li augmenten proporcionalment els costos fixos (terme de potència i peatges). Com més importància van adquirint les energies renovables més es van reduint els costos variables (el sol, el vent i l’aigua dels rius és gratuïta), i en canvi la tarifa va augmentant … Només si una part important dels costos fixos surt fora de la tarifa es podran solucionar aquests problemes.

Acabo amb algunes conclusions de tipus general: Cal deixar tancat l’espai dels serveis en règim de gratuïtat total. En els altres serveis cal acceptar un pagament per ús. Els pressupostos públics haurien de poder cobrir els costos fixos, sobretot aquells que es deriven de les infraestructures necessàries per al servei. La qualitat del servei ha de ser la mateixa per a tots, i una part important de la qualitat i del cost depèn de la inversió en la infraestructura. Si es realitza una reforma fiscal més progressiva, el pagament per ús podria ser uniforme; però si no s’arriba a la redistribució suficient, el pagament per ús ha d’estar graduat en funció de la renda de l’usuari.

Crec que aquests principis podrien combinar adequadament qualitat, ús no abusiu, equitat i sostenibilitat.

 

Joan Majó, enginyer i exministre