En les dues últimes setmanes hem assistit a l’inici d’un segon acte en dues de les obres que s’estan representant en els teatres europeus. A l’escenari de Frankfurt, el BCE ha convertit en realitat, tot i les reticències “nòrdiques”, la promesa de Mario Draghi que faria tot el que fos necessari en defensa de l’estabilitat de l’euro, promesa que va contribuir el 2011 a calmar la tempesta, i que va significar l’anunci d’un canvi important en la política del Banc. I a l’escenari d’Atenes, el triomf de Syriza, suposa l’inici del segon acte de les últimes eleccions europees, que vaticinaven ja esdeveniments d’aquest tipus. Esperem al final de l’acte per jutjar … Què és previsible que passi en aquesta nova etapa? Encara que amb bastants probabilitats de no encertar, bestreta alguns escenaris.

  1. La UE i l’euro. Els esdeveniments polítics recents, posen de manifest que, tot i anteriors manifestacions i amenaces, tot i pròxims enfrontaments i negociacions, ningú té la intenció d’abandonar voluntàriament aquesta Unió ni aquesta moneda; ni tampoc ningú té desig de provocar abandonaments forçats. A la UE i amb l’euro, malgrat tot, s’està molt millor que fora … Un abandonament seria molt dolent per al que se’n vagi, però també per als que es queden. Però s’ha fet més visible la necessitat de revisar alguns dels mecanismes de funcionament, i de corregir urgentment alguns dels errors que s’han estat cometent en els últims anys. Un cop separats alguns elements de radicalitat i de populisme, la victòria de Syriza serveix per deixar clar que hi ha un límit a la capacitat d’acceptació popular de certs nivells d’austeritat, i que encara que Grècia, per diversos motius pot ser un cas extrem, no és ni de bon tros un cas aïllat.
  2. article-europa Dos errors de disseny. Són molt clars i estan a la base de les dificultats. El primer és de tipus econòmic: l’intent de funcionar amb un mercat únic i una moneda única, però sense unificar la fiscalitat ni construir un tresor, sense mutualitzar en bona part del deute públic, i sense disposar d’un important pressupost europeu que permeti transferències territorials, ha fracassat. Va funcionar mentre hi havia un creixement important, encara que en realitat es basava més en increments del preu dels actius, que en augments de productivitat. Però no va resistir el primer envit. Suposo que partia d’un model econòmic que s’ha demostrat equivocat. Polítics i economistes han d’acceptar aquesta realitat i tornar a dissenyar alguns elements. El segon té naturalesa democràtica. Hi ha un desajust clar entre els organismes europeus on resideix el poder real i la capacitat dels ciutadans per influir en les seves decisions. Això fa molt més difícil l’acceptació popular de polítiques incòmodes, en no entendre exactament el seu origen, en escoltar la seva justificació a través de persones interposades, i al no poder veure els resultats promesos, però sí patir directament les conseqüències. Cal acceptar que aquests redissenys, ens conduiran a una creixent unitat política, segurament de tipus federal. O això, o fracassarà la Unió.
  1. Dos errors en les polítiques. També són dos, i també van lligats. El primer va consistir en intentar sortir de la crisi contra Keynes, donant prioritat a l’equilibri fiscal per davant del creixement. Calia resoldre un dilema difícil: reduir l’endeutament i alhora recuperar el dinamisme econòmic. Es va sacrificar durant diversos anys aquest segon per aconseguir el primer. I es va deprimir tant el consum que ara costarà molt temps crear demanda sostenible i llocs de treball de qualitat. I durant aquest temps, encara que hi hagi un petit creixement, seguirem instal·lats en la crisi, és a dir, salaris baixos i atur. Però a més es va cometre un altre error: anteposar l’expiació de responsabilitats a la solidaritat entre socis. Calia solidaritat en les responsabilitats, acceptant que uns van gastar més del compte però que també altres finançar imprudentment aquesta despesa, per beneficiar-se del mateix. El resultat d’aquestes polítiques no ha estat una gran reducció del deute, sinó sobretot un canvi de mans de la mateixa des del sector privat als governs, el que ha millorat molt la salut dels bancs, però ha agreujat la dels Estats, especialment d’aquells que han estat obligats a mesures d’austeritat, que en provocar reducció de la demanda s’ha reduït molt els seus ingressos fiscals. L’anàlisi del que ha passat a Grècia ho deixa molt clar i, encara que no sigui igual, és semblant al d’altres països. Les seves conseqüències s’han manifestat perillosament aquests últims dies.
  1. El teatre de Brussel·les. L’acte ocorregut a Frankfurt mereix un aplaudiment per Draghi (en part s’ha fet gràcies a la independència del BCE). L’acte ocorregut a Atenes ha de suscitar preocupació, però barrejada amb esperança. Apostem per a què en els pròxims dies tinguem també canvi d’escenari a la UE, ja que aquests errades i errors que he esmentat només es poden esmenar des del Consell Europeu i el Parlament. He dit abans que ningú té ganes de marxar, però tampoc s’ha de permetre que es quedin aquells que pensin posar, des de dins, obstacles a aquests canvis. I no miro al Sud …

 

Joan Majó, enginyer i exministre