El director del fons d’inversions americà Pimco, Paul McCulley, va batejar amb el nom de banca a l’ombra (shadow banking) els quantiosos actius financers gestionats al marge del sistema bancari regulat. El creixement d’aquest sector ha estat espectacular. L’any 2002 gestionava 27 bilions de dòlars, i l’any 2013 el volum arribava als 75 bilions, equivalent al 120% del PIB Mundial. Són productes financers d’alt risc que en bona part no estan supervisats i que no tenen més garantia que la que dóna el propi títol. L’elevat risc sistèmic que suposa no sembla que, per ara, causi moltes alarmes.

A principis dels anys 2000 s’inicia artificialment una forta expansió econòmica facilitada per l’abundància de diner a baix cost. Els grans bancs d’inversió: Goldman Sachs, JP. Morgan, Merryl Lynch, Lehman Brothers, etcètera, van dissenyar complicats productes financers que els bancs comercialitzaven sense haver-los de fer constar en el balanç, ni tampoc haver-ne de garantir el risc i en canvi n’obtenien sucoses comissions. Eren paquets d’hipoteques, fons d’alt risc (hedge funds), derivats que no cotitzen, futurs, projectes immobiliaris…

Un del riscos d’aquest sector és que en no estar controlat apareixen mals gestors, aprofitats i estafadors que entabanen els inversors amb l’esquer d’una alta rendibilitat. La confusió entre productes regulats i altres que no ho estan ha portat a grans fracassos. Recordem la fallida de Lehman Brothers, que amb un passiu de 613.000 milions de dòlars va ser la fallida més important de la història, o l’estafa de 50.000 milions de dòlars de Bernard Madoff. Són exemples del risc de la banca a l’ombra.

article-reventosAquest sector té a Espanya una dimensió reduïda però està creixent fortament. Recordem els pagarés de Nueva Rumasa que prometien un 8% i 10% d’interès; operacions immobiliàries fantasma i captació d’inversions de xiringuitos financers.

El pànic generat per la crisi financera del 2007 va obligar els països més desenvolupats del món, els que pertanyen al G-20, a crear el Consell d’Estabilitat Financera (FSB en anglès), amb l’objectiu de promoure reformes per evitar noves crisis. Es fan estudis i informes, es prenen acords i es fan grans declaracions, però cada país fa la interpretació que més li convé.

Darrerament, algunes autoritats monetàries s’han mostrat preocupades per aquestes inversions, especialment en alguns països emergents com la Xina, el Brasil o l’Índia, on creixen exponencialment i la supervisió és mínima. Fins i tot el fons de pensions del Govern del Japó, que gestiona 1,25 bilions de dòlars, inverteix en bons escombraria. A la Xina, el Govern s’adona que s’estan creant bombolles en el camp financer i immobiliari, però no es veu amb cor d’actuar per por a les repercussions que pot tenir.

L’informe del Fons Monetari InternacionalGlobal financialstability report d’octubre del 2014 diu que els riscos d’inestabilitat més importants s’estan acumulant en la banca a l’ombra. Si hi ha plena consciència que la banca a l’ombra suposa un risc sistèmic, per què els governs no aturen o regulen aquestes activitats? En bona mesura és per la capacitat d’influència del sector financer regulat, que en paral·lel controla importants estructures de banca a l’ombra. Els bancs i els inversors pensen que en cas de noves crisis, els bancs centrals sortirien al seu rescat. Des de la fallida de Lehman Brothers, a cap altre entitat financera important se l’ha deixat caure, des de l’asseguradora nord-americana AIG, la belga Dexia, l’alemanya HypoReal Estate, el Credit Inmobilier a França o aEspanya Bankia.

El sistema financer és vital per al funcionament de la societat i per tant se l’ha de protegir davant pràctiques altament especulatives. La banca a l’ombra ha de ser regulada, supervisada i el seu volum d’activitat limitat. El sistema actual permet que les entitats financeres creïn importants quantitats de diner gràcies a l’efecte multiplicador dels dipòsits que capten i per la comercialització de productes de la banca a l’ombra. La creació de diner només ha de correspondre als bancs centrals, en funció de la taxa de creixement, la demanda monetària i la inflació. Ha de ser una de les eines per impulsar el creixement econòmic i evitar riscos innecessaris.

No s’hauria de regular l’activitat de la banca a l’ombra abans de que s’escapi totalment del control de les autoritats monetàries? El governs, no haurien de prendre mesures contundents per evitar noves crisis financeres, que com sabem tenen uns costos econòmics i socials inmensos?

Francesc Raventós

Article publicat a La Vanguardia, el 22/02/2015