La crisi ens ha obligat a ser molt més curosos en l’administració dels nostres ingressos, i ara em trobo un tema que em plantegen sovint en moltes converses. És la sensació de que estem pagant, tant a Catalunya com a Espanya, molts impostos; o dit encara més clar, massa impostos.  És una sensació que té algunes bases reals i altres molt equivocades. Aquest mateix diari va fer, fa unes poques setmanes, un molt bon reportatge sobre el tema. Vull fer algunes consideracions al voltant de sis conceptes clau: pressió fiscal,  tarifes, repartiment fiscal, frau, recaptació, i equilibri pressupostari.

  1. Pressió fiscal i tarifes. Per a molta gent la pressió fiscal es mesura comparant si les tarifes dels impostos son més altes o més baixes. Pensen que si un país (A) té l’IVA del 23% i el país (B) el té del 21%, el primer té més pressió fiscal. Això només és una part de la realitat, perquè el país A pot tenir molts més articles exempts de IVA o amb IVA reduït que no pas el B, i el resultat pot ser el contrari del que sembla. El mateix passa amb l’impost de Societats, que pot ser del 30% a A i del 20% a B, però que les empreses de A puguin utilitzar legalment moltes més deduccions que disminueixin la xifra de beneficis subjectes a l’impost, i per tant paguin al final menys que si estiguessin a B. El mateix passa amb l’IRPF que també inclou deduccions, encara que no tantes. El que tot això vol dir és que no es pot judicar la pressió fiscal només comparant la tarifa de l’impost. És molt més complex. Avanço que aquest fenomen és important en el cas espanyol, amb tarifes molt altes però amb moltes excepcions, deduccions, i fins i tot martingales legals…
  2. Repartiment fiscal. Amb més raó, aquells que tenen ingressos provenint sobre tot del treball, pensen que els impostos que paguen son molt superiors als que paguen els qui tenen els mateixos ingressos però que son rendes del capital o plusvàlues, generalment especulatives. És ben cert, ja que la introducció, fa uns anys, de la doble escala en l’IRPF va suposar un gran pas enrera en l’equitat, doncs la tarifa per el capital és molt més baixa a igualtat d’ingrés, i és molt més gran la capacitat de trobar camins legals per disminuir la quota, que si tens un sou. La supressió de l’impost sobre el Patrimoni, i la de l’impost de Successions, encara agreuja més aquesta discriminació. No és d’estranyar que qui viu del treball pensi que paga massa impostos…comparat amb altres.
  3. Frau i recaptació fiscal. A tot el que acabo de dir, si suma el gran nivell de frau fiscal espanyol i català (els qui no declaren, o amaguen ingressos) que s’ha estimat en un 24%. No és estrany que això hagi portat a una reducció important de la recaptació per impostos, de forma que a Espanya ara només és el 32% del PIB (per cert, menor que a Grècia, que tothom posa com a un mal exemple) mentre que la mitja dels països del la zona euro és del 40% i a la gran majoria dels països passa del 39%. En aquestes circumstàncies, el sector públic espanyol no ingressa prou diners, i el català encara menys, degut al excessiu drenatge que significa l’actual sistema de finançament autonòmic.
  4. Equilibris pressupostaris. Seria un miracle matemàtic voler mantenir uns serveis públics gratuïts del mateix nivell i qualitat que els d’altres membres de la UE, amb uns ingressos set o vuit punts inferiors a ells. Ara es feia, però retallant indiscriminadament serveis, acumulant dèficits, i augmentant continuament el deute públic. Això no és sostenible. La única política assenyada passa per la combinació de tres vies:
    1. Augmentar la recaptació, lluitant contra el frau fiscal.
    2. Modificar les lleis fiscals per tal que les rendes que provenen de les empreses o del capital no tinguin tants camins per acabar tributant menys que les del treball.
    3. Revisar la “gratuïtat total” dels serveis, introduint algun tipus de copagament per a les persones amb rendes altes quan utilitzin els serveis públics.
    4. Son molts els exemples d’aquest tipus de polítiques que es poden trobar en altres països de la UE.
  5. Baixar impostos. En les converses sobre el tema sempre m’agrada explicar que crec que és absurd parlar de baixar impostos o de disminuir el nivell actual dels serveis públics. Es pot parlar de baixar algunes tarifes, però els veritables objectius han de ser: baixar el frau fiscal; millorar la equitat social; corregir el repartiment territorial; i revisar la gratuïtat universal.

Joan Majó, enginyer i ex ministre