Vull comentar tres casos que hem viscut darrerament, que han creat polèmiques, i que són exemples d’una gran quantitat d’altres situacions en les que s’estableix una negociació, i sovint un enfrontament, entre  el poder de les autoritats d’un país o d’una ciutat, i la capacitat de grans empreses multinacionals d’obligar a canviar les normes o les lleis d’un territori. Si ho volem dir en termes una mica contundents, es tracta de saber qui és més potent, si un poder econòmic globalitzat o un poder polític circumscrit a un territori.

En el cas de Apple, l’ interès del govern per localitzar a Irlanda el centre de les activitats europees de la multinacional, ha fet que, malgrat ja fos Irlanda el país amb l’impost de societats més baix de tota la UE, se li concedissin una sèrie de privilegis de molt dubtosa legalitat que han portat a que les quotes realment liquidades els darrers anys no fossin del 20 o 25% com a la majoria dels països de la UE, ni tampoc del 12,5% com està establert a Irlanda, si no un escandalós percentatge inferior al 1%.

És conegut que les grans  inversions i la creació de llocs de treball de BCN World, apart d’altres ajuts públics, estan condicionades a que aquí és redueixin de forma espectacular els impostos sobre les ganàncies del joc, en contra de consideracions ètiques i polítiques que demanarien desincentivar una activitat que és socialment  improductiva.

També sabem que les múltiples avantatges que suposa per Barcelona la utilització del seu port per part de les grans companyies de creuers, obliguen a acceptar una gran contaminació atmosfèrica dels motors dels vaixells fondejats, o a modificar els horaris comercials dels establiments de Barcelona.

Poso aquests exemples perquè són d’una naturalesa i gravetat ben diferents. Mostren com en cada cas es tracta d’obtenir beneficis per el país, en forma d’inversions, de llocs de treball, i d’augment del consum, a canvi d’ajuts directes, i de concessions que permetin facilitar l’activitat i augmentar els beneficis de les empreses que ho exploten. És un joc de ganàcies mútues empresa-país; i per això em semblen bé les negociacions d’aquest tipus.

Centrant-me en el cas de Apple, vull denunciar dos aspectes que crec que porten a una situació xantatge per una banda, i de frau amagat per l’altra. La causa és una equivocada “globalització asimètrica” i la conseqüència és l’invent de la “elusió fiscal”.

  1. Xantatge. Quan una negociació no és equilibrada, és a dir quan una part té varies possibilitats o alternatives i l’altre no, és fàcil que es converteixi en un xantatge per part de la primera i obligui a la segona a acceptar imposicions o a fer concessions més enllà del que és raonable i confessable. Les actuacions de moltes multinacionals amb molts governs són d’aquest tipus, i la causa principal és el procés de globalització asimètrica que hem viscut els darrers anys. S’ha liberalitzat el comerç, s’han eliminat barreres a la llibertat de moviments de productes, d’informació, i de capitals, però s’han mantingut les sobiranies polítiques tancades en els territoris dels vells estats. Això fa que l’inversor o l’empresa que no obté el que vol d’un govern estatal, té plena llibertat per retirar capitals o traslladar inversions, afeblint molt la capacitat negociadora dels governs, i creant una competència a la baixa entre països que perjudica finalment a tots ells.
  2. Elusió fiscal. Alguns governs pacten amb les empreses condicions específiques, algunes de les quals no són explícites, perquè es materialitzen a base de l’anomenada “elusió fiscal”; és dir utilitzant buits legals o escletxes en la legislació que permeten eludir obligacions sense cometre formalment un frau. Aparentment els governs no poden actuar, perquè no hi ha hagut transgressió de la legalitat… Sembla com si els advocats de l’empresa, o els dels bufets d’assessorament fiscal, hagin estat mol més competents que els advocats de l’Estat, i hagin trobat la manera de burlar el corresponent govern. Jo estic convençut que això no és així si no que és el resultat d’un acord ocult entre uns i altres per poder salvar tots la cara.

Hem d’equilibrar la globalització, i hem de combatre  la elusió. La Comissió de la UE ha complert el seu deure i ha denunciat el cas Apple-Irlanda. És una bona notícia. Una pregunta ingènua:  Per què Irlanda sí, i no Luxemburg, o les illes britàniques del Canal?

Joan Majó, enginyer i ex ministre