Segur que, si preguntem a la gent del nostre entorn què és el TTIP, ens diran molt majoritàriament que no n’han sentit parlar mai. Però és quelcom que cal conèixer, ja que pot influir molt en les nostres vides i en les dels nostres fills. TTIP és l’acrònim de “Trasatlantic Trade and Investement Partnership”, traduït “Associació Transatlàntica de Comerç i d’Inversió”. I dit de manera més entenedora, és un important acord comercial que s’està negociant fa un parell d’anys per crear un  mercat únic conjunt entre la UE i els EE.UU., un mercat que inclouria més del 20% de la població mundial, i representaria més del 45% del PIB del planeta, i més del 35% dels intercanvis comercials internacionals. Quasi res!

L’origen d’aquesta idea, té una intenció econòmica i una política. La primera, immediata, és donar una empenta a les economies americana i europea, ja que ambdues es veurien molt beneficiades per l’extensió del mercat; han calculat que el PIB del conjunt de la UE, augmentaria un 0,5% només per el fet de la desaparició de les barreres comercials, i que la unificació del mercat faria créixer molt les inversions a la UE, tant d’origen americà com d’altres àrees, atretes per l’ampliació del nou mercat. La segona, més a llarg termini, és preparar-se per a un nou repartiment dels equilibris econòmics i polítics mundials, conseqüència de l’empenta de zones emergents, com la Xina i l’Índia a Assia, el Brasil i Mèxic a Amèrica, o Rússia a Euràssia.

Val a dir que, des de un punt de vista estratègic, la iniciativa té sentit, i té aspectes molt positius; per això ha suscitat nombroses adhesions. Però cal examinar-la amb molt detall, per veure quines podrien ser totes les conseqüències, sobre tot en el cas europeu. Em vull referir a la més important, derivada de la necessària harmonització legal.

És evident, i a Europa ho hem comprovat les darreres dècades, que el bon funcionament d’un mercat únic demana molt més que una eliminació d’aranzels, o de barreres. Per que funcioni bé la competència entre les empreses, cal harmonitzar les legislacions de tots els països integrants del mercat, en àrees com la laboral, la fiscal, la regulació del comerç, la del sistema financer, la protecció del medi ambient, etc. Sense aquesta harmonització, les empreses d’alguns països poden fer una competència deslleial aprofitant les diferencies de tipus local. Per tant hem de pensar les necessàries adaptacions a fer en la legislació americana,  la legislació europea, i la de cada un dels països de la UE.

Hi ha un perill evident. La legislació europea és molt més avançada i  més social que la dels EE.UU. en temes de drets dels treballadors, protecció dels consumidors, protecció del medi ambient, redistribució de les rendes… (tot el que coneixem com el “model social europeu”). Encara que la harmonització volgués dir acostar-se per una i altra part, segur que nosaltres hauríem de fer importants passos enrere en tot aquests aspectes. No vull pas dir que haguem d’adoptar una posició absolutament rígida i no voler modificar res, però sí crec que caldria analitzar punt per punt, tant els avantatges econòmics com els inconvenients socials de tot aquest procés, no fos cas que perdéssim el resultat de tants anys de progrés social europeu, del que tant orgullosos hem estat.

És molt segur que, independentment del posible TTIP, per garantir la competitivitat de les economies europees en un món globalitzat, ens caldrà fer molts retocs i millores d’eficiència, tant en les empreses com en el nostre model social. Però no sempre aquestes reformes han de tenir una orientació que ens acosti al model americà, ja que les bases naturals de la competitivitat, i les opcions culturals d’una i d’altra part de l’Atlàntic son diferents.

La negociació del TTIP ens obligarà potser a accelerar aquest exercici de revisió, però cal fer-ho amb una visió més ampla que la simple empenta a la sortida de la crisi, i no només escoltant les pressions, lògiques, que ens vindran del costat americà. En tot cas això no es pot fer sense ser conscients que hi ha un preu a pagar, ni es pot fer ens uns despatxos de Brussel·les o de Washington, sense que els ciutadans ho coneguin i ho acceptin. Es un tema en el que el Parlament Europeu, i els seus diputats, tenen la ocasió de demostrar la seva utilitat i la seva proximitat als interessos dels ciutadans. Esperem-ho.

Joan Majó, enginyer i ex ministre