Les perspectives de manca de treball son el tema d’una gran quantitat  d’articles, de debats, d’informes, o de llibres. No és d’estranyar; és quelcom de gran importància i que genera una preocupació justificada, ja que son perspectives molt incertes. No m’afegeixo a la llista. M’agradaria fer unes consideracions de tipus més general, i a mig termini, que potser ajudin a un millor enfocament del debat. Crec que seria aclaridor fer una distinció entre el que podem d’anomenar “activitat” de la persona humana, i el que avui dia entenem per “treball”, o encara més concretament per “treball productiu retribuït”. Entre aquest i l’ ”oci” i ha moltes gradacions.

La confusió neix del model de funcionament de la nostra societat, basat en dues característiques que jo identifico com: “societat industrial” i “societat de mercat”. En ella, el benestar de les persones depèn en gran part de la capacitat de consumir alguns “productes”, de poder disposar d’alguns “aparells”, o d’utilitzar alguns “serveis”. Totes tres coses es poden “comprar” en el mercat, amb els diners que hom guanya per la seva participació en la “producció” dels dos primers o en la “prestació” dels darrers. Aquest mecanisme que s’ha anat construint durant més de 25 segles, i que s’ha consolidat durant els tres darrers, s’ha de revisar com a conseqüència de dos grans fenòmens recents: la globalització, i el progrés tecnològic.

La globalització ha fet que hagin assolit cert nivell de benestar més de dos mil milions de persones, que n’estaven excloses; i això ha sotraguejat un  equilibri que havia funcionat força bé durant el segle passat, quan érem només uns 800 milions (europeus, americans del nord, i pocs altres).

El creixent progrés tecnològic ha suposat que, a l’hora de produir, la necessitat de treball humà de tipus mecànic, la poden cobrir cada cop més les eines, les màquines, els motors, o els robots. I la del treball  intel·lectual, la poden aportar els ordinadors i tots els elements (materials o immaterials) que permeten la gestió, emmagatzemament, transmissió, i utilització de la informació i els coneixements.

La confluència d’aquestes dues tendències, plantegen quatre reptes:

  1. Es van difuminant les fronteres entre societats desenvolupades (riques) i subdesenvolupades (pobres), i poc a poc el planeta es va convertint en una casa comuna. Encara estem lluny; però sens cap dubte és una molt bona notícia per a milions de persones. Ara bé, exigeix una adaptació important per part de les societats riques.
  2. Els augments de productivitat son grans, i les necessitats de treball humà, tant de tipus mecànic com intel·lectual “programable”, poden anar disminuint, tot i augmentant el consum global i el benestar. És també una gran notícia, ja que allibera la persona humana de tasques que es poden fer altrament, i augmenta la disponibilitat per activitats que busquin cobrir objectius personals, o col·lectius.
  3. L’actual equació “rendes del treball + transferències – impostos” = “renda disponible + serveis públics” queda desequilibrada. Caldrà segurament augmentar la part de transferències no lligades al treball (“renda garantida”?)  i també la part d’activitats personals no retribuïdes en benefici de la col·lectivitat (“serveis socials”, “treball col.laboratiu”?).
  4. Segurament una part de l’economia no passarà per el mercat ni per al diner, sinó per la col·laboració i la cooperació. També suposarà que l’augment dels nivells de benestar personal i social, no aniran tant lligats, com fins ara, al creixement del PIB. Una altra bona notícia.

Si saben entendre tot això, haurem aprofitat en el nostre benefici les tres bones notícies que he exposat. En cas contrari, la globalització i la tecnologia  ens poden crear problemes.

Joan Majó, enginyer i ex ministre