Fa uns dies s’ha celebrat a Roma, amb una cimera de caps d’Estat, els 60 anys del Tractat que va fer néixer l’actual UE. Suposo que escoltarem discursos, que crec justificats, plens de satisfacció per el camí recorregut; però també plens de preocupacions per la situació actual, i de neguits sobre les perspectives de futur. La participació en alguns debats recents, presencials i on-line, m’han obligat a prendre una posició positivament crítica i propositiva, i m’han afermat en una sèrie de conviccions que resumeixo aquí. El Brexit i la crisi del refugiats, ens han posat davant de tres paranys en els que no hem de caure: mantenir la confusió a llarg termini,  especular amb el possible retrocés, o retardar la democratització.

  1. El Brexit com a símptoma. Per molta gesticulació que veiem, no està clar si el Regne Unit deixarà finalment de pertànyer a la UE. Crec que si ho fa  crearà bastants problemes, però seran molt pitjors per als britànics que per a la resta.  La UE ha de negociar amb intel·ligència el Brexit, comprenent la situació, però establint clarament els límits. Però molt més important que això, és entendre que, tant el Brexit com la crisi dels refugiats, son símptomes d’una malaltia més profunda que demana una urgent i valenta reorientació del nostre procés de construcció. Durant els darrers 15 anys s’ha perdut la bona direcció, provocada, entre altres coses, per la interrompuda construcció de la unió monetària, la precipitada i poc pensada ampliació a 28 membres, l’allunyament respecte dels ciutadans per la manca de democràcia en les institucions polítiques comunitàries, i la confusió d’unió amb uniformització. Cal rectificar algunes orientacions.
  2.  Les dues velocitats. La desorientació i confusió actuals ve en bona part, i  s’ha anat tapant, amb la fórmula de la “EU a dues velocitats” que ve a dir que som 28 membres que volem arribar al mateix lloc però no tots a la mateixa velocitat. Això, que mai no ha estat cert, ha permès excepcions, lentituds, incompliments, referèndums, i marxes enrera. Ha suposat fragilitat interna, i una evident pèrdua de pes de cara a fora. Cal abandonar les dues velocitats i reconèixer la necessitat d’una “UE amb dos objectius: un centre i una perifèria” però amb uns valors intocables, uns drets universals, i unes regles clares per l’un i per l’altra. El centre ha de ser una “Unió Política multinacional”, amb menys cohesió que un Estat clàssic i més respectuosa amb la seva pluralitat  interna (federal?); i al seu voltant  una “Unió Comercial reforçada”, molt més cohesionada que un simple acord de lliure comerç. L’actual Eurozona és l’embrió de la primera, i tots els que no acceptin el compromís polític que suposa, podran gaudir de totes les avantatges i obligacions de la segona. Estem dissenyant un ens polític nou, i per tant és lògic que hi hagi dubtes i revisions.
  3. Més o menys Europa? Cal canviar el simple lema de “Més Europa”. No pas per substituir-lo per “Menys”, que seria un gran error, si no per quelcom més llarg: “Cal més Europa en moltes àrees, però també menys Europa en altres”. Els futurs reptes de la seguretat, de l’estabilitat monetària, de la defensa, de les migracions, del canvi climàtic, i tants altres, demanen un poder polític que cap dels Estats europeus té ni tindrà, en comparació amb els grans poders actuals i futurs (estats molt més grans i grans poders financers).  Cal per tant la Unió política, però dissenyada de manera que respecti, i que utilitzi en profit de tots, la rica varietat de les nostres societats. La Unió no té perquè entrar a regular i uniformitzar la naturalesa dels seus membres, excepte quan això afecti el comportament macroeconòmic i les relacions geopolítiques. Amb aquest criteri es podria reduir el sentiment d’intromissió que actualment existeix i que és rebutjat.
  4. Democràcia i proximitat. Aquest sentiment gaire bé es perdria si es corregís la ridícula dimensió democràtica de les Institucions Europees, que provoca una barrera psicològica d’allunyament entre ciutadans i la UE. El sistema d’elecció i les migrades competències del Parlament Europeu, la no existència d’un òrgan similar de control de l’Eurogrup (que té molt poder no regulat), el sistema de nomenament dels membres de la Comissió i del seu President, i la manca de transparència de moltes reunions, aboquen a aquesta situació de rebuig. En un sentit complementari, s’han de crear mecanismes i institucions que demostrin als ciutadans que les actuacions de la Unió son profitoses per a la seva vida diària, tal com ha passat recentment amb el Tribunal de Justícia. Un fons europeu de garantia de dipòsits bancaris;  l’establiment d’alguns impostos de caràcter europeu (Imp. de Societats?), un increment del pressupost de la UE par a inversions equilibradores i per ajuts, l’emissió d’Eurobonus per part del BCE, un subsidi parcial d’atur europeu, o un fons complementari de pensions, son idees en aquesta direcció.

Esperem que la crisi del Brexit ens serveixi per aclarir-nos i avançar, però amb més valentia i promptitud que altres vegades.

Joan Majó, enginyer i ex ministre